Estem davant d’un monòleg
impossible d’etiquetar: teatre de text, dansa, performance, musical, playback…? Una
presumpta diva de la cançó caiguda en desgràcia explica i canta la seva
història des de sota un pont, on viu des que la van desnonar. 

El personatge és tot
tendresa, malenconia i passió i els referents són molts: des dels melodrames en
blanc i negre de Katharine Hepburn, Jane Wyman, Vivian Leigh que fascinen a
Roberto G. Alonso fins als personatges perdedors, lluitadors, íntegres de Tennesse Williams (“De una calada me habría fumado toda”, diu
l’artista en escena), per descomptat.

 “Qui diu que jo no
faig teatre polític?”, repeteix en escena la dona. De vegades el fet estètic es
menja el discurs, però sempre hi ha el punt de vista de l’autor. Diu Marc Rosich
que tota la frivolitat de l’obra té una punta d’ironia demolidora, dards molt
ben dirigits.

L’escenografia està
feta a partir de deixalles. Crea bellesa de les escombraries. Un carro de
supermercat, mil cartrons, una taula plegable, una caixa de nevera que fa de
paravent, llibres i revistes, tot vell. I vestits… fins a 21 canvis de
vestuari deixen Alonso “esgotada”.

El mateix passa amb
les cançons: se les dona una nova vida. Algunes peces són cançons que podríem
trobar en els pitjors cassets de les gasolineres, però convenientment tunejades
ens agraden. Tot molt trash. I, sobretot, són temes narratius
perquè ens situen: des de la veu aspra de Chavela Vargas fins a Loquillo
preguntant-se Qué hace una chica como tú en un sitio como este,
passant per Sara Montiel, per Bach o per Memòries d’Àfrica.

(…)