Recordeu allò que afirma la Blanche Dubois,
potser el més cèlebre i carismàtic personatge creat pel gran  Tennessee Williams? “El diré el que vull: vull
màgia! Sí, sí, màgia! Intento donar això a la gent. Jo no dic la veritat: dic
el que hauria de ser la veritat. “. I és que, tal i com ens suggereix  la protagonista d’ “Un tramvia anomenat desig”
, i tal i com ens demostra alhora  la
protagonista  d’aquest altre espectacle
creat per Roberto G. Alonso i Marc Rosich, la veritat està molt sobrevalorada.
La veritat pot ser sovint quelcom massa sòrdid, massa desesperant, com per a
conviure amb ella. La veritat pot ser un mirall que no reflecteixi altra cosa
que fracàs, o misèria, o decadència física, o solitud , o tot alhora. Llavors,
cal vestir la veritat. Cal recórrer al fons d’armari. Deia també la Blanche
allò tan famós i commovedor de “sempre he depès de l’amabilitat dels estranys”.
 Però sabem que  la Blanche depenia també del seu fons
d’armari, ficat tot ell dins un bagul, un cop perduda la seva mansió del vell
Sud, i convertida ella mateixa  en una
“homeless” sense altre possible domicili que aquell cap el qual la porten un
tramvia anomenat Desig, i un altre que s’anomena Mort. Tan sa val que al bagul
de la Blanche  les pells no siguin altre
cosa que imitació sintètica, i les enlluernadores joies no passin de la
bijuteria ( tot el que era autèntic , ha anat a parar a casa d’algun prestador)
: amb la llum adient – la llum coberta per un fanalet capaç d’esmorteir també
els senyals del pas del temps en el rostre- , aquestes teles i aquestes pedres,
encara poden fer goig i crear la màgia.

Ja sabem que 
a la  dona ficada sota la pell de
Roberto G . Alonso que protagonitza aquesta notable proposta no la va escriure
Tennessee Williams ( només perquè no la va conèixer). Però no hi ha cap dubte
que s’identifica d’allò més amb les paraules de la Blanche. I com la Blanche,
sap molt bé en quina situació real es troba: en el seu cas, sota un pont ,
després d’haver estat desnonada. I més sola que una d’aquestes rates que , de
tant en tant, surten a fer-li companyia . Però només li cal posar-se al ràdio
cassette  un fragment de la banda sonora
de “Memòries d’Àfrica” creada pel mestre John Barry i anar entrant i sortint de
cadascun dels modelets continguts al seu ben ampli fons d’armari per tal de
poder-se dir a ella mateixa allò altre de “jo tenia una granja a l’Àfrica” que
es deia la Karen Blixen a la memorable novel·la africana escrita anys després
d’haver perdut l’estimada granja.

De tant en tant, la sordidesa de la realitat i
el mal gust que et deixa a la boca la llauna de mal paté de tonyina , semblen
portar camí d’imposar-se a tot i acabar amb la màgia d’una vegada per totes.
Però llavors, et poses les sabates vermelles amb les quals la Dorothy emprèn el
viatge cap el país d’Oz  donant saltets  pel camí de maons grocs ( fins i tot encara
que les sabates estiguin fetes pols) i et fiques dins el teu vestit més sexi (
fins i tot encara que et vingui una mica just) , i ja et pots tornar a oblidar
per una estona del pont, de les rates , de la solitud, del paté, i del
patetisme que emana de tot plegat  . Com
a mínim, al personatge excel·lentment interpretat i ballat per Alonso, aquest
ésser capaç de passar com si res de la mirada furiosa als ulls que s’omplen amb
una espurna de tendresa cobrint sempre la desesperació amb irònica voluntat
d’il·lusió,  la fórmula li funciona. Tot
i que – ho intuïm- potser en qualsevol moment, li deixi de funcionar.