Semblava que després de veure aquell meravellós monòleg que
ens va fer a Terra Baixa, ja seria impossible que el gran Lluís Homar ens
sorprengués. Doncs ho ha tornat a fer i ben aviat. A L’art de la Comèdia és
actor -impecable, com sempre- i director. I estem parlant d’un dels grans
textos de la història del teatre, que mostra la grandesa i el poder d’aquest
art que se’t fica a la pell i no et deixa mai més, tan sols si et prens la molèstia
d’anar-hi només tres cops seguits.

L’art de la Comèdia és una deliciosa història que et va
inflant com una lloca quan veus que uns suposats actors (o no) fan dubtar un
sòmines de polític acabat d’arribar, que recorda alguns dels que veiem per la
televisió cridant als mítings, just abans d’aconseguir la plaça. Pel que fa al
muntatge és també sorprenent. Tota la grandesa de la Sala Gran del TNC és al
servei d’un espectacle on els actors són, menys poques excepcions, només dos a
escena. Lluís Homar entra a l’escenari buit, tan sols amb la maquinària
natural que tenen els escenaris dels grans teatres,  i es dirigeix al públic en nom
d’Eduardo de Filippo. Tot seguit, una taula i Lluís Homar es transforma en
Oreste Campeste, el director de la companyia, que va a parlar amb l’alcalde
(Joan Carreras). La conversa ocupa tota la primera part de l’obra.

La poètica de la història és, però, que passa en altres
temps, quan els teatres eren ambulants, quan deien allò de Molta merda, ja que
la companyia en qüestió es trasllada en una carpa que se’ls crema per accident.
Ho perden tot. El director va a visitar el nou alcalde per demanar-li, tan
sols, que els vagi a veure sota el que els queda de la carpa i, així, animar la
gent a imitar-lo i a anar-hi. Què fàcil hagués estat acceptar, oi? Però la
campanya electoral ja ha passat i no toca. Aquest no és l’únic rerefons
polític. L’alcalde accedeix a rebre el còmic perquè s’avorreix, mentre als
afores de la ciutat hi ha un gran accident ferroviari que ha portat tot el
consistori a veure’l.

Campeste, per venjar-se també poèticament, repta l’alcalde a
distingir els seus actors de les visites reals que està esperant, aprofitant
que, per l’accident, no hi ha ningú que els pugui identificar. I van passant
un  mosaic de personatges tan
surrealistes que semblen de mentida, interpretats magníficament per Victòria
Paès, Roger Casamajor, Andreu Benito, Mar Ulldemolins, Oscar Valsecchi, Eduard
Muntada i Quimet Pla, a més de uns divertits Pau Viñals i Lluís Villanueva, que
han vingut amb l’alcalde i són, per tant, també nous al poble.  Hi ha molt de sentit de l’humor en les
aparicions, algunes aparentment dramàtiques. Són el que diuen? O són actors?  El públic té -o no- la resposta que està,
sigui com sigui, en la màgia del teatre.