Dagoll Dagom ha confegit, una vegada més, un musical atractiu, teatralment fluid i estèticament poderós. Amb una música d’Albert Guinovart que reparteix joc entre els personatges, amb solos, duets i cors ben escandits i espirejants. La trama de l’intrèpid espadatxí escarnia-nobles i espurna per la crema dels Borbons a la França de les acaballes del XVIII, es combina amb arguments clàssics de comèdia (dels Menaechmi de Plaute als Dos bessons venecians de Goldoni passant per La comèdia dels errors de William Shakespeare), amb una trama amorosa en clau de llibertat d’elecció per la dona, i finalment amb el triomf revolucionari, en una clara picada d’ullet a l’actualitat de vocació constituent i republicana, quan s’imposa -per estricta salut democràtica- esporgar els darrers bordissos rebordonits d’aquella nissaga que van escapolir-se de l’eina de Joseph Ignace Guillotin.  Interpretacions de nivell, amb un Ivan Labanda que dibuixa l’abusiu Marquès amb els traços de caricatura que tan bons resultats li dóna en altres fronts, i particularment amb una espaterrant Ana San Martín com a Olympia, una desimbolta Mireia Mambo Bokele com a Camilla i un versàtil Toni Viñals com a Scaramouche. Vestuari sensacional de Montse Amenós i escenografia de tall barroc d’Alfons Flores amb bastidors, practicables, rompiments, bambolines, fermes, forillos, cametes, aplics, columnes de mar, trapes, etc. i tots els recursos propis de la maquinària teatral del XVIII, revisitada amb agilitat i pertinença. Llàstima de música enllaunada, però l’economia devastada per la suposada banda de delinqüents que governa el parrac d’antic règim, ha deixat la cultura en la pell i l’os.