‘Scaramouche’ entra magnificent per la
vista, l’oïda i les emocions engolint el públic en una història de capa i
espasa que s’alimenta de dos grans motors: l’amor i el clam del poble davant la
injustícia social. S’ambienta a la França del 1789 afamada de revolució i troba
en la figura del famós espadatxí creat per l’escriptor Rafael Sabatini el fil
per construir una trama solvent que dota de cos l’aventura.

René i Louis són dos bessons separats
des de ben petits i amb realitats ben diferents (el primer és actor d’una
companyia de Comedia dell’Arte, el segon és un intel·lectual que viu a palau) a
qui el destí unirà de nou per fer possible un ideal compartit a favor de les
llibertats. La semblança dels germans i l’emmascarament del misteriós heroi
defensor del poble donarà lloc a tot tipus d’equívocs que, ells mateixos i la
resta de personatges, aniran descobrint gradualment. El públic n’és partícip en
tot moment i recull amb complicitat les accions d’uns i altres, sempre
contrastades per la classe social i els propis interessos i, alhora, carregades
d’humor.

La comicitat és, de fet, un dels pilars
d’aquest musical de gran format que aposta per l’espectacularitat d’una vistosa
posada en escena amb generosos decorats que baixen i s’enfilen, un detallista vestuari
d’època i, també, unes reclamades lluites d’esgrima convincentment
coreografiades. La música d’Albert Guinovart i l’excel·lent interpretació
d’actors i orquestra fan créixer el muntatge al nivell a què ens té acostumats
Dagoll Dagom.

No ho negarem, ajustaments en la durada
(ara és de gairebé 3 hores), la definició de determinades escenes i personatges
i el retoc d’algunes cançons i il·luminació contribuiran a millorar el resultat
final de l’obra, però en el seu naixement la producció es troba ja en molt bon
estat de forma i, d’aquí i amb rodatge, només pot anar cap amunt.

Les comparacions són odioses. Sovint,
innecessàries. Desconeixem si ‘Scaramouche’ integrarà la llista dels musicals
emblemàtics de la companyia –i de l’escena nacional– al costat del cèlebre ‘Mar
i Cel’ i seguit de ‘La nit de Sant Joan’, ‘Flor de Nit’, etc., però certament
l’han dotat amb la il·lusió i els recursos perquè ho esdevingui. El dia de
l’estrena l’expectació era enorme i hi havia qui ja taral·larejava la banda
sonora de l’espectacle, així que el fenomen està demanant pas i només depèn del
públic que s’acabi instal·lant o no en l’imaginari col·lectiu.