La valentia de Dagoll Dagom és de cavaller que lluita a pit descobert contra tota la tropa de mercenaris. S’atreveix a crear un musical salpebrant una pel·lícula dels anys del Tchnicolor, amb dosi de la comèdia shakesperiana, uns esplèndids quadres de la commediadell’art i carregant-ho amb la pòlvora del dret de la ciutadania a ser lliure. La cabriola dramatúrgica supera l’escena de la lluita entre Scaramouche i el comte en la barana del teatre. Construeixen tot un espectacle que és brillant en les formes (un vestuari que imposa, uns recursos escènics elegants, amb punts de sorpresa i de notable eficàcia) i busca profunditat en el fons. No s’acontenten en produir emocionats coreografies d’espases, si no que també doten de contingut aquella lluita, fent molt lleugeres picades d’ullet al procés polític i social de Catalunya d’avui. 

El treball dels actors és molt generós. Molt dinàmic sense perdre l’alè per cantar i construint uns personatges amb els que empatitzar: des d’un comte malvat (Ivan Labanda, que té un riure que recorda al Wert de Polònia) a un Louis/ René amb dots de paraula (Toni Viñals, com si fos el dissortat Cyrano de Bergerac, però amb un cor blanc i que vol la llibertat del poble). També són notables el treball de les protagonistes que revelen les contradicions i la ràbia d’Olympia (Ana San Martín, la Blanca de Mar i Cel, que ara empunya un florí en comptes de la daga traidora) i Camilla (Mireia Mambo, que s’ha deslliurat de la toga de Sister Act). També destaca la ingenuïutat de Fanny (Clara Moraleda) i el pragmatisme del calçasses de Don Bàrtolo (Jordi Coromina). La música serveix unes frases de balades de notable intensitat i un Himne del poble que evoca a la rebel·lió de Los miserables. 

Hi ha alguns desajustos menors, que encara poden depurar-se. Com és la coreografia d’esgrima de l’obertura que, no quadra prou els moviments i alguns salts bruscos de comèdia a drama, que fa més difícil emocionar-se. També hi ha un cert abús dels mòduls del sostre (calia disposar dels dos mòduls per a un simple camerí en la segona part? Es podria haver donat més joc al punxo de Camilla del primer acte, que mor al cofre de Fanny?) La sensació final és d’espectacle ambiciós, que compta amb un compromís bonista (però lloable) i amb uns actors que saben fer de tot: cantar, actuar, barallar-se amb l’espasa i generar una notable empatia amb el públic). 

Touché!