Scaramouche és… un orgull!  Els
catalans, als que ens van bé tan poques coses, aquí en tenim una per presumir.
És un musical de grandíssim format, interpretat pels millors
actors-cantants-espadatxins del moment (Toni Viñals, Ivan Labanda, Anna San
Martín, Mireia Mambo, Jordi Coromina, Frank Capdet, Josep Ferrer…); amb la
música composada pel català universal que és el Mestre Albert Guinovart; amb una
explosió de 70 vestits brodats primmiradament amb passamaneries diverses per l’equip de
la Montse Amenós; les perruques de colors de les dones, que no són fantasia sinó còpia de l’època (Eva Fernández, caracterització general);  les diferents
i portentoses escenografies (que ha fet l’Alfons Flores), vinguin del sostre o de les parets; l’aprofitament
i transformació del mateix teatre: l’escenari ha pres lloc a la platea, el que
ha permès guanyar un espai al sostre per on baixen escenografies més petites i
complementàries, que són elles soles un espectacle…  El nivellàs és per tot arreu. De debò que no
hi ha paraules, és una sorpresa constant. A banda d’estar amb la
boca oberta, durant la funció no em podia treure del cap el desig que els anés
molt bé, perquè tot plegat és tan gran i deu ser tan car, que fa patir per la companyia, uns joves
que van sortir de l’Orfeó de Sants fa molts anys discretament però amb fermesa,
i que ens estan fent musicals de categoria internacional i de primera línia, entossudits a no renunciar al català. Si anessin a Broadway ens els segrestarien uns quants anys!

Com no podia ser d’una altra manera quan es fa una creació pròpia i
d’artesania, els actors estan a l’alçada del que els envolta. En Miquel Periel (cap
de càsting) els ha triat bé i en Joan Lluís Bozzo els ha dirigit amb saviesa. L’Ivan
Labanda fa un paper diferent al que estem acostumats; l’Anna San Martín
continua brodant l’accent català amb la seva veu exquisida; la Mireia Mambo,
desborda energia; el Coro (Jordi Coromina)… què dir del Coro? M’encanta el
Coro i la seva veu! Fantàstic en Frank Capdet, que fa dos papers molt
divertits, el gran Josep Ferrer, que en fa un munt i… vaja, tots. He deixat
pel final en Toni Viñals, un grandíssim actor i millor cantant, que l’hem estat
veient a molts musicals però també a sales petites. La nit dels Premis Butaca
ja es va guanyar un públic nou amb el seu sentit de l’humor. I a l’Scaramouche el
broda. Mereixia un paper protagonista en un musical com aquest, se l’ha
guanyat!

Pel que fa a la música, de moment potser només hi ha un tema que ens sona a tots, però ben
aviat n’hi haurà molts, perquè són cançons o orquestracions o músiques que, ja
en sentir-les el primer cop, freguen la pell. Se’ns aniran ficant dintre, ja ho
veureu!

L’argument és com un conte. És ideal perquè, si els grans disfrutaran de la
voluptuositat escènica, els petits s’enganxaran amb la història. Una estratègia
molt ben trobada, a la que l’Anna Rosa Cisquella -a la que li toca sempre la dificilíssima feina de fer-ho quadrar tot- hi té molt a veure i que permetrà una assistència prolífica de les escoles. Arranca de
la novel·la de Rafael Sabatini, un escriptor italià de novel·la d’aventures en
llengua anglesa, però que no havia tingut èxit fins l’encert de Scaramouche (1921) ambientada a la Revolució
Francesa, que ben aviat es va convertir en best-seller. Joan-Lluís Bozzo no
només l’ha dirigit: ha fet l’adaptació i el llibret (les lletres de les cançons compartides amb David Pintó i Joan Vives) i l’adaptació. I és el responsable d’amanir aquesta
història de capa i espasa amb {Els dos bessons venecians} de Goldoni, posant, a més, un dels bessons en una companyia de la Commedia
dell’Arte, el que ens fa una exhibició del funcionament de l’època d’aquestes companyies. Com ens va dir
l’Anna Rosa a la presentació: “el Bozzo s’ha llegit totes les novel·les i
llibres que ha trobat sobre la Revolucio Francesa i altres de l’època per anar picant d’aquí i
d’allà.” 

La unió d’aquests tres elements, afegida a la vitalitat de les espases amb les que els actors juguen de debò per l’inconfusible sorollet que fan i sentim -Jesús Esperanza, que va participar a les pel•lícules Alatriste i El laberinto del Fauno, és el responsable d’aquests moviments, i Francesc Albós de la coreografia-, farà que aquest espectacle sigui també molt ben rebut pels adolescents, que també valoraran
els vestits i les escenografies més que els petits, encara que potser menys que els grans. Hi ha, doncs, un Scaramouche per a cadascú.

No us ho perdeu. Disfrutareu, a cop de metro, d’un d’aquells espectacles que cal
viatjar per veure.