(…) Si «Mar i Cel» va representar en el seu moment un abans i un després del teatre català, i sobretot del teatre musical català, «Scaramouche» va pel mateix camí. Dagoll Dagom hi ha abocat tot el solatge que porta acumulat en quaranta anys, ha continuat facilitant el relleu escènic i musical amb un planter, en la seva major part, de l’última fornada —que vol dir preparat, exigent i generós a la vegada— i creant un espectacle que no sabries per on retocar perquè arrodoneix una excel·lent factura escènica des del llibret que combina l’aventura, el romanticisme i l’humor, a les lletres de les cançons, el text que juga amb Shakespeare o Goldoni, la netedat i claredat de la seva interpretació, la treballadíssima coreografia dels espadatxins (i alguna espadatxina) i les diverses escenes de lluita d’espases i florets, la suggerent musicalitat que combina diversos gèneres al servei de les diferents classes socials de l’obra, els matisos de la partitura que acoloreixen cada situació, el luxe del vestuari, la calidesa de la il·luminació, la realització amplificada del so i la fastuosa i a la vegada pràctica escenografia modular per representar diversos espais per nivells sense foscos ni pauses que alterin el ritme. (…)

«Scaramouche» ha trobat el seu punt d’equilibri just per convertir-se en un espectacle per a tots els públics durant molt de temps sense que a cap franja d’edat —de la més jove a la més madura— els pugin els colors a la cara. Allò que potser no acabin d’entendre de la trama els més joves ho supleix el dinamisme aventurer i espadatxí d’algunes escenes i també les escenes de la troupe de la Commedia dell’Arte. Allò que hi busquin els més veterans (aquells que un dia encara van llegir i somniar amb «Els tres mosqueters»), els ho ofereix una aventura amb els ingredients del gènere, amb màscara inclosa, però amb una interpretació de la més alta volada. (…)