I ara que  ja hem pres l’aperitiu i
que aquest ha estat gustós, podem passar ja al primer plat? Aquesta , és una
mica la sensació que tens veient la col·laboració entre T de Teatre i l’aclamat
dramaturg argentí Ciro Zorzoli, que, pel que es veu, ha fet del joc meta
teatral de les seves comèdies el tret definitori del seu estil. La broma sobre
els límits entre la realitat i la representació i entre el personatge i el seu
intèrpret , sembla ser que ja era present a “Estado de ira”, el muntatge de
Zorzoli presentat fa un temps a Madrid que va deixar embadalida a la gent de la
nostra popular companya teatral. Doncs bé: aquests elements, són també la
columna vertebral  a l’espectacle ara
estrenat al Grec. Però d’una forma que acaba resultant un xic decebedora i
massa reiterativa. El divertiment, estructurar a partir d’una sèrie d’exercicis
teatrals executats per una colla d’actors amb vestimenta vuitcentista i
voluntat stalinislavskiana , comença amb força gràcia i un punt d’originalitat
molt d’agrair. Però – i malgrat la qualitat general de les interpretacions-
aviat s’estanca en una certa rutina de resultats irregulars ( alguns fragments
brillen amb molta eficàcia; d’altres, es queden en l’intent) en la qual massa
sovint , et trobes esperant que tot plegat doni un cert tomb cap a altres
territoris. Però el tomb, no arriba. I quan es produeix un cert canvi en la
rutina al tram final, aquest només serveix per empitjorar les coses: la
melodramàtica comèdia gautxa amb què tot acaba, resulta de bon tros el pitjor
del muntatge.