“Entenc perfectament pel que estàs passant”, et diu un bon
amic quan tens algun problema. No, no ho entén. És impossible que es pugui
posar en la meva pell. Els actors ho intenten a cada espectacle, això de
posar-se en la pell de l’altre, i assolir el virtuosisme en aquesta tècnica vol
dir treball diari. Entrenament. Els actors es passen la major part del seu
temps professional assajant, més que no pas actuant davant d’un públic.

Els espectadors d’una obra de teatre només veiem un resultat
fruit d’un procés i a Premis i Càstigs la companyia T de Teatre i el dramaturg
argentí Ciro Zorzoli volen mostrar-nos aquest recorregut d’assaig i repetició
pel que passa un actor abans de la funció. “Assagem molt per a que sembli que
no hem assajat”, confessa un dels personatges al públic, que en tot moment hi
és present en l’acció. No hi ha quarta paret.

Durant la primera part de l’espectacle veurem tots aquests
treballs de mímica, gestos amb les mans, aquests exercicis d’improvisar
situacions típiques i maneres clàssiques d’interpretar els rols arquetípics de
tota obra de teatre de text, ja sigui còmica o dramàtica. No som, però, a un
taller obert de l’Intitut del Teatre, hi ha alguna cosa més. Ni tan sols som en
el temps present. Hi ha teatre dins del teatre i una segona part on ens mostren
un procés de creació del drama rural Barranca abajo.

El problema al meu entendre és que aquest “alguna cosa més”
no acaba d’omplir l’hora i mitja que dura la funció. La mirada distant amb que la
companyia ironitza sobre els tòpics del treball actoral, el procés d’arribar a
la veritat a través de la mentida o el joc de realitat i ficció present en tot
moment sembla que no vulgui anar gaire més enllà.