Habituats
al Sagarra més costumista que se sol programar a les nostres terres , aquest
drama burgès d’estimable heroïna és una alenada renovadora. Els herois que
generen autèntica empatia són sovint  perdedors, i la Sílvia és, amb la seva
fortuna, una perdedora que té la capacitat de conviure amb el dolor (pèrdua del
marit, després del fill), sense caure en la fàcil auto compassió. Aquesta força
l’ajuda a capejar un entorn regit per convencionalismes estúpids que no la
dobleguen.

Laura
Conejero fa una Sílvia més que creïble; Jordi Prat i Coll s’ha permès algunes
llicències de direcció que fan vibrar el drama amb espurnes de comicitat: la
filla de la Sílvia , la Diana (Anna Alarcón), assimila amb el pas del temps el
posat i maneres de parlar de la tieta Emília (Muntsa Alcañiz), de bell antuvi
criticada, ara referent, model de comportament dels ‘com cal’.

Ben
retornat Pep Munné (quan fa ja, d’aquelles ‘Cartes d’amor’?) a les taules del
nostre país. Molt creatiu el dibuix que fa del David, l’arqueòleg excèntric,
‘l’ocellot de Madagascar’ en el qual la Sílvia veu, a les acaballes de l’obra,  una mena d’ alter ego per fer front a les
hipocresies dels benpensants benestants.

‘La
fortuna de Sílvia’ és una de les obres que Sagarra va escriure en retornar de l’exili.
No va trobar el favor d’un públic probablement acomodat a clixés, però l’autor va
creure que ja no podia seguir amb els mateixos patrons d’abans de la guerra i
avui sabem que tenia raó.