Una agradable sorpresa. Es possible que si ets estricte seguidor de Josep María de Sagarra, et trobis amb certs retocs que no t’agradin, però si la ment és oberta, hom comprèn de seguida que calia una revisió i actualització del text per fer.lo encara més atractiu. I això és el que ha fet Jordi Prat, qui ha convertit l’obra en una amarga reflexió sobre les relacions familiars, els traumes de la guerra i, sobretot l’esperit independent i atípic d’una dona que té una autèntica fortuna com a pensament i forma de ser. Potser es podria reivindicar que alguna interpretació no fòs tan exagerada, però en general l’obra és equilibrada i íntima en el primer acte, superba en el segon i gairebé eufòrica en el tercer, coincidint amb l’aparició en escena del personatge que exerceix de contrapunt, en Pep Munné. Per cert, fantàstica reaparició del actor als escenaris catalans, absolutament magistralment acompanyat per Laura Conejero, Sílvia, i per Anna Alarcón, la filla instal.lada en les antípodes del que pensa la mare, i Muntsa alcañiz, la inquietant tieta. Com diu, en un moment determinat, una frase de Pep Munné: “M’esperava molt, però no tant!”. Un drama d’altura!