El jove director Jordi Prat i Coll fa una mirada molt subtil al text que Josep Maria de Sagarra va escriure fa uns 70 anys. Probablement, si l’hagués volgut apropar massa, perdria tot el sentit. Perquè, avui, la majoria de les vídues surten de casa i refan la seva vida. Sagarra situa la dona d’un periodista que no va triomfar mai per mèrits propis però que ella idealitza. Hi veu en el fill escriptor el viu retrat del marit. I somnia que ell sí podrà triomfar. En canvi, deixa mig oblidada la filla, tot optimisme ingenu, amb els seus dissenys de barrets de moda. Són una família que depenen dels sobres amb diners que els hi obsequia la tia Emília però que reben com una humiliació. Ells se senten moralment superiors i no volen embrutar-se les mans. 

La guerra obligarà un segon quadre que, en l’època, deuria eriçar la pell (avui encara emociona). Ara, la carta (que ja intueix la mare des del principi de quadre) marcarà un nou allunyament del carrer. Si a Ocells i llops (TNC, 2014), la mare de fills crescuts es refugia amb les visites al seu saló i insinua que sap més del que diu, a La fortuna de Sílvia,  ella queda cada cop més sola i comprova com la majoria de les visites són per recordar-li, sempre, la seva dependència. El que sobta és que ella, tant bohèmica, sempre manté aquesta contradicció silenciosament, sense rebel·lar-s’hi. I que la decisió de direcció sigui no remarecar aquesta contradicció. Si a l’obra recuperada el 2014 pel TNC respirava el teatre social d’Ibsen, en el darrer quadre de La fortuna de Sílvia es fa evident la lectura de Txèkhov. Perquè aquest veí simpàtic, xarlatà tant benefactor de la humanitat com incapaç de ser pragmátic i resolutiu, sembla tret de la ploma de Txèkhov. Pep Munné és aquest David, amic d’allargar les tertúlies, d’escoltar, i prendre justos i tolerants conclusions, sense voler implicar-se en cap acció transcendental, fora del saló de visites.

Jordi Prat Coll hi veu l’existencialisme francès a La fortuna de Sílvia. En tot cas, hi ha un derrotisme silenciat de Sílvia (una continguda Laura Conejero), una dona incapaç de revoltar-se del seu destí. Potser el personatge més interessant de la peça escrita per Sagarra és Diana (Anna Alarcón), perquè va enfosquint les seves ulleres a la cara, a la vegada que guanya en perles el seu coll. El pragmatisme, la capacitat d’adaptar-se (en paraules de la mare) coincideix amb la manera d’actuar d’Emília, la germana de Sílvia (que la defensa rabiüda i desfeta, Muntsa Alcañiz). Reprodueix els cànons. En canvi, l’aparició d’Abel (el que fa el sacrifici que Déu vol) és massa idealitzada, ampul·losa, carregosa d’adjectius que no deixen repsirar l’energia d’un jove amb ganes de menjar-se el món. Albert Baró és el viu retrat del que imagina la seva mare però no el podem veure com hauria de ser, en realitat. La criada (Berta Giraut) guanya pes i gràcia a mesura que avança el quadre. De rematar el licor que ha deixat a la copa el veí, a aconseguir saber on enfila el Nord dins de la casa. és, segurament, el personatge més estimat per Sagarra (tot i que no li dóna gaire espai) perquè el fa empàtic, atent i pràctic. Sagarra és un dramaturg despert. Perquè atorga el protagonisme a les vídues,però són les joves (filles o criades) les que porten la vida i les contradiccions fins a l’extrem. I sempre amb amor.