D’això fa setanta anys. Era el 1947. Sagarra torna del seu exili voluntari. Temps de censura. Temps de postguerra. Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894 – 1961) beu literàriament dels corrents europeus i pretén abandonar el teatre que l’havia fet popular. Però «La fortuna de Sílvia» no fa precisament «fortuna» entre el públic d’aleshores i es programa i representa només dues setmanes al Teatre Romea. Ell mateix parla d’indiferència del públic i d’una certa decepció personal. Se’n va a París novament per respirar aires menys resclosits. (…)

¿Quina sort tindrà ara «La fortuna de Sílvia» en aquesta recuperació al Teatre Nacional de Catalunya? ¿Ha arribat el moment d’entendre el teatre europeu que volia fer Sagarra el 1947 i veure’l amb ulls d’avui? Diria que l’aposta del TNC arriba en un moment oportú. Europa escodrinya el seu passat. I la societat, després d’una llarga etapa de comoditat i hipotètic benestar, escodrinya també les seves arrels.

I «La fortuna de Sílvia» fa això: esgarrapar les entranyes d’una família trencada —una família de dones— que perd el seu estatus amb la mort del cap de casa, que perd un fill a la Segona Guerra Mundial, que té una filla que hauria pogut ser dissenyadora de barrets per anar tirant però que ha optat per un matrimoni d’alta condició. La protagonista de l’obra, Sílvia, es debat entre ser la protegida econòmicament per una germana tibada o mantenir la seva «fortuna moral» guanyada a pols per no renunciar als seus principis. (…)

El Josep Maria de Sagarra de «La fortuna de Sílvia» és molt més complex que el Sagarra de les seves obres anteriors més populars. Durant l’hora quaranta de la trama no hi ha diàlegs curts, ni accions trepidants, ni rèpliques i contrarèpliques de martelleig. Ben al contrari, Sagarra força el personatge principal, el de Sílvia, i l’exposa a un discurs que distribueix en gairebé microminimonòlegs. Tot i així, malgrat aquest perill textual, l’obra sedueix perquè va agafant cos i no deixa en cap moment que els espectadors se’n desentenguin. (…)