Admirar un autor o autora  , i
fer-ne d’ell o d’ella el centre d’un espectacle-homenatge que deixi constància
d’aquesta admiració, és un exercici que practiquen amb certa freqüència bona
part dels nostres creadors escènics. Gairebé sempre, l’operació s’acaba saldant
amb resultats més que dignes, que reflecteixen acuradament l’obra i/o la
trajectòria vital de la persona objecte del tribut. I que , amb una mica de
sort, conviden l’espectador a apropar-se al treball d’aquesta persona: en
aquest sentit , quant menys popular sigui la figura objecte de l’homenatge, més
útil pot esdevenir la proposta.

El que ja resulta menys habitual, és que
l’espectacle-homenatge acabi agafant una entitat escènica prou potent com per
travessar la barrera del pulcre tribut, i es converteixi per si mateix en un
esdeveniment d’aquells que deixen petjada no solsament per la qualitat de la
personalitat evocada, sinó per la bellesa, el talent, el rigor i la potència de
l’espectacle que l’evoca.

Doncs això, és el que li passa gairebé sempre
a Pep Tosar quan es posa a confeccionar espectacles-homenatge a altres creadors
que sempre l’han inspirat a ell mateix com a creador. I això és el que li ha
passat de nou amb Federico García Lorca, malgrat estar  abordant aquest cop el treball poètic i la
trajectòria biogràfica d’un talent del qual podríem arribar a la falsa
conclusió que ho sabem gairebé tot, perquè gairebé tothom n’ha dit la seva
sobre el seu monumental geni creatiu de vegades ple avesar de enriquidores
contradiccions literàries ( la seva dicotomia entre el poeta popular i aquell
que busca la veritat del teatre sota la sorra de la qual “El público” potser no
en vol saber res) i vitals ( el senyoret andalús i esteta que conviu amb el
poeta que recorre les terres d’Espanya amb La Barraca per tal de demostrar que
fer arribar la paraula de Lope de Vega a l’indret més perdut, és un acte
revolucionari).

Tosar, t’enxampa des del primer moment de la
seva proposta: des d’aquell moment en el qual les imatges videogràfiques que es
fonen amb els intèrprets reals situats darrera un delicat tul/ pantalla,
recorren a la llum del crepuscle el darrer escenari pel qual va caminar el
poeta, el paisatge que era a punt de convertir-se en decorat del seu
assassinat. I a partir d’aquí, Tosar i els seus excel·lents companys escènics (
amb una menció especial al magnífic bailaor/ballarí José Maldonado ), ja no et
deixen anar ni un sol moment: la didàctica proporcionada per la informació que
ens ofereixen tren en marxa un grapat de personatges que poden presumir de ser
grans coneixedors de la figura lorquiana, es fon aquí constantment amb l’emoció
que proporciona la simbiosis entre música, coreografia, paraula i imatge
enregistrada. Tosar , curiosament, prescindeix gairebé per complert ( només un
vist o no vist quant s’evoca l’època de La Barraca) de la molt coneguda imatge
real del poeta, com prescindeix igualment de la imatge d’aquells altres personatges
mítics ( Dalí, Buñuel, Xirgu, Rosales…) associats a ell. I aquest, és un
altre gran encert de la seva estupenda proposta: allà on la fotografia
emblemàtica ha esdevingut ja rutinària, Tosar li obra la porta al poeta
imaginat que cadascun de nosaltres pot projectar en aquest/tul pantalla.
Quelcom que, d’altra banda, ens recorda allò que tan bé ens va explicar Orson
Welles a “Citizen Kane”: sovint, quant més informació gràfica o literària
acumulem sobre un personatge, quan més pretenem apropar-nos a la seva essència,
és quant més se’ns escapa de les mans. No creieu que els millors espectacles (
o les millors pel·lícules, o els millors llibres …) sobre un personatge real
,són precisament  aquells que , partint
del rigor informatiu, et deixen al final amb una intensa sensació de
desconeixement real, i de ganes de més ? Doncs jo, estic per dir-vos que  sí.