Pep tosar és un mestre en llegir els poetes. Ho ha fet amb Damià Huguet (Esquena de ganivet, 2004), amb Blai Bonet (Casa en obres, 1999), o amb Vicent Andrés Estellés (Poseu-me les ulleres, 2010). Ara ho fa amb tot un Lorca (estrenat al Grec, 2015) fent temporada al Romea. L’actor i director sap gbarrejar molt bé la informació amb la sensibilitat que l’artista projectava. Sempre amb un deix de melancolia i i un pessic d’humor, de frescor. En aquesta posada en escena juga amb el flamenc. No podia ser d’altra manera. Perquè és la llavor que Lorca sembraria en la seva fèrtil imaginació. Tosar cita historiadors i l’únia fillola del poeta encara viva a un tren i els convida a un viatge que va de Madrid a Granada. és l’últim trajecte que faria el poeta, tot i que l’esperaven a l’Amèrica Llatina amb la seva Margarida Xirgu triomfant i treballant per la República des dels escenaris.

La peça amplia la mirada del poeta. Evidentment, fa molt bé de portar el públic per un pedregar des d’on podria aparèixer un dia el cos de l’artista afussellat pels feixistes. I aprofita cites i referències conegudes. Amplia el camp quan arrenca la seva cronologia al Fuentevaqueros natal i quan narra les relacions que va cuinar el poeta a la Residencia de Estudiantes de Madrid. Tosar, desplaça la  cantaora al blues per pintar l’arribada del poeta a Nova York: els negres eren els gitanos de Granada, la seva nova inspiració. Sempre la cultura popular més senzilla transportada a un surrealisme que el permetia coincidir amb Buñuel i Dalí (fins que ells li van donar l’esquena). El document i les reflexions dels seus estudiosos, amb un paisatge sempre en continu moviment, fan breus parades als versos que es diuen saltironejant,amb un deix d’alegria o de negror, depenent del tram vital en què es va escriure. També hi ha una referència velada a El público que el propi Tosar represenataria, dirigit per Àlex Rigola (TNC, 2015). Una peça que ensenya tots els trucs de l’artilugi escènic, ara actuant davant o darrere del tul. Donant veritat o esplaiant-se en el món creatiu del poeta impulsor de la companyia La Barraca, en temps de l’alegre República. I permetent que la cantaora interpreti la germana de Dalí, comprensiva, com mig enamorada d’un homosexual molt sensible o tenyint el ballarí de l’aspecte del Lorca del retrat. 

L’obra es mereix més atenció pels programadors, certament, com reclama Tosar. Segurament serà molt més intensa en un espai d’una forament més proxim a l’escena. el públic ho viu i ho aplaudeix amb fervor.