Una vegada més, Pep Tosar desplega tot els seus talents per oferir-nos una mirada pròpia sobre un escriptor amb àngel, que ha estat diversament mitificat, recitat, biografiat, per obra i gràcia d’un crim que, com tots els comesos pel feixisme espanyol, ha quedat impune. Tosar s’aparta de les vies més fressades amb què hom s’ha aproximat a Lorca i tresca per verals poc coneguts, amb un enfocament original, exquisit, colpidor, revelador. Construeix un àgil viatge en tren per on desfilen entrevistes a bons coneixedors de l’obra del poeta, inclosa l’ancianíssima neboda que encara recorda les cançons que li ensenyava el tiet; i s’intercalen paraules i reflexions d’altres que el van conèixer i freqüentar, amb fotos i films d’època, per dibuixar un recorregut intens i novedós. Defuig allò més conegut i desvetlla els escrits menys transitats: cartes, articles, conferències, que configuren el pensament artístic de Federico i s’insinuen les grans intuïcions teatrals que no va poder dur fins a les darreres conseqüències. És una aproximació punyent, vívida, acurada i servida escènicament amb tremp i ambició. Perquè recrea el context sonor del “cante jondo” i del flamenc amb cantaora i ballarí d’una força i emoció colpidores, ben acompanyats per la guitarra i la percussió. Federico García és un joiell de preu que esperem reveure en temporada. No se’l perdin! 

PS: Admirat Xavier Albertí: per quan el TNC encarregarà a Pep Tosar un espectacle dels seus sobre Bartomeu Rosselló Pòrcel, per posar un exemple?