No sé si la creadora multidisciplinar Carla Rovira Pitarch (Girona, 1982) va xuclar el títol d’aquest espectacle-instal·lació del film catalogat com a fals documental de Banksy, que el 2010 va representar el debut del popular grafiter en l’art cinematogràfic.

Si allà, amb «Exit Through the gift shop», Banksy fa servir un personatge encaputxat a la recerca d’obres d’artistes de carrer, en una mena de road movie urbana, aquí, Carla Rovira també fa una mena de road movie, però més domèstica, per diversos espais que li fan d’escenari mòbil i que en l’estrena de fa dos anys a la Fira de Tàrrega, a les entranyes del Museu Comarcal de l’Urgell, de segur que, per la iconografia pròpia de l’espai, s’acostava més a la filosofia de Banksy, que no pas en altres espais on s’ha representat després, menys sofisticats. En tot cas, no ho oblidin: passin, passin, que veuran el piset i, com diu el títol, quan tot s’acabi, vagin sortint per la botiga de regals.

Com que la imaginació teatral fa miracles, Carla Rovira supleix, quan cal, el marc ambiental amb la pròpia iconografia del seu espectacle-instal·lació, amb un suggerent espai sonor i musical, amb una atractiva i fantasiosa il·luminació i amb un cert acostament al teatre d’objectes i al teatre visual, tot i que la protagonista no sigui precisament un objecte sinó ella mateixa i la seva experiència personal, després d’un embaràs no gens plaent.

Amb «[Èxit] Through the gift shop», la creadora s’ha afegit a altres relats d’experiències complicades relacionades amb la maternitat que han pujat a l’escenari i s’han fet visibles amb peces com «Llibert», de l’actriu Gemma Brió, o «Una gossa en un descampat», de Clàudia Cedó, entre altres. Tots ells tenen en comú que transmeten l’impacte d’una notícia no esperada en un temps de joia personal que anuncia fredament que el nadó pot néixer amb alguna malformació o, pitjor, potser mort, sempre amb el fantasma del dol perinatal, poc reconegut fins ara.

Amb un registre molt personal, Carla Rovira fa un recorregut pel procés de la maternitat on no hi falten les temudes xeringues mèdiques, els informes mèdics a vegades carregats de prèvies sospites, la mirada crítica a un sistema que empresona sovint les futures mares i la humanització, també amb guspires d’humor, a través de les maquetes i els objectes, fins a arribar a un final impactant, que és prudent no desvelar per a sorpresa dels espectadors.

¿Es pot tenir idea, si no s’ha viscut en pròpia pell, de com ha de ser de dur el procés inesperat quan aquella futura mare a qui li toca rebre’l en sort acaba pensant que, com si fos una nova Bovary, el monstre és ella mateixa? La peça, no sé si se’n pot dir també performance, de Carla Rovira Pitarch aconsegueix que la sensació faci, com a mínim, esborronar la pell de cada espectador, hagi estat o no hagi estat mare, i fins i tot que hagi estat o no hagi estat pare. Per a tothom, la sortida, l’èxit, és allà. I el regal que cada aspirant maternal es pot emportar de la botiga encara reposa en una bombolla, pendent de passar per caixa. (…)