Èxit i maternitat, dos conceptes socialment i erròniament units. Aquesta és la tesi de la Carla Rovira en el seu nou espectacle, estrenat en el marc del Suport a la Creació de Fira Tàrrega. Una obra punyent i colpidora que parla de la seva pròpia experiència com a mare gestant.

Tot comença el dia que, embarassada d’uns sis mesos, els metges detecten una anomalia en el cervell de l’embrió. Les conseqüències són imprevisibles: des de la vida plenament normal fins a la mort, passant per diversos tipus de complicacions més o menys greus. L’únic que es pot fer és esperar. I en aquesta espera comencen els dubtes, els nervis i la sensació de fracàs. Perquè encara que racionalment sàpiga que no és culpa seva, la frustració i la culpabilitat hi són. Com passa amb les malalties greus, hi ha alguna cosa de batalla perduda, com si la salut fos un trofeu que s’hagués de conquerir.

L’espectacle s’ha presentat com una peça itinerant per les diferents sales del Museu Comarcal de l’Urgell. La mateixa Rovira ens guia per diferents instal·lacions amb què interactua mentre narra la història. L’acompanyen les llums de Manoly Rubio i el so de l’Erol Ileri que intensifiquen les emocions de la protagonista i juguen amb l’atmosfera de cada moment. Em pregunto, però, si el museu és el millor espai per a l’espectacle. Els objectes són petits. En alguns moments, els efectes lumínics es focalitzen en la instal·lació concreta i es dilueixen en la resta de la sala. La sensació d’immersió espacial no acaba d’assentar-se fins al final. La proximitat és necessària per a la intimitat de la peça, però no està garantida: la visió per a tant públic es fa difícil i la fluïdesa de moviments entre instal·lacions també (la meva va ser la primera funció, sembla que després ha millorat en aquest aspecte).

Amb tot, el museu permet generar una exposició complementària al muntatge amb tota la investigació que hi ha darrere del projecte. De la mateixa manera, la creadora també ha compartit el seu procés d’investigació amb bibliografia i referències en aquest fil de twitter. I lligo això amb l’element més potent de la peça (i de la trajectòria de Rovira): l’honestedat amb què es presenta. Basada en una història real, la seva, Rovira ensenya els seus dubtes, les seves pors més intenses i les seves contradiccions (“us avisem que en aquesta obra hi haurà xeringues, sang i contingut capacitista”, ens alerten en començar). Totes tenim els nostres monstres i Rovira creu que la millor manera de combatre’ls (perdoneu que torni als termes bèl·lics) és mirar-los de front i compartir-los. A l’honestedat no hi falta la seva habitual dosi de crítica social: la violència obstètrica i la legalitat dubtosa (com és possible que, en cas de complicació a aquest nivell avançat d’embaràs, la persona gestant no tingui ni veu ni vot per decidir un possible avortament?) apareixen a través de l’humor negre i la provocació.

Tot això és el que fa que la peça sigui necessària. Eliminar el tabú. Visibilitzar les pors i la incomoditat. Desmuntar el mite de la maternitat perfecta. Deixar enrere la culpabilitat i entendre que l’únic èxit que importa és el de viure amb la plenitud més gran possible.