Carla Rovira Pitarch és una creadora amb una capacitat impressionant de comunicar i transmetre el seu discurs. Creu de debò en el que diu i va fins al final; té, a més, l’honestedat de situar-se en el centre i exposar-se per arribar a la comunitat, com vam poder comprovar a Màtria i a Posaré el meu cor en una safata. L’irònic i enigmàtic títol, [Èxit] trough the gift shop ‒a partir del missatge que, en molts museus, indica la sortida per la botiga de regals‒, juga amb l’homofonia d’un significant que en català vol dir triomf; i en anglès, sortida. I és que l’espectacle ens ofereix diverses portes per entrar i sortir de la psique d’una dona gestant que s’ha d’enfrontar a un diagnòstic temible. Rovira, que parteix de la seva pròpia experiència, enfila un relat que alterna amb accions plàstico-oníriques i interpel·lacions a platea; condueix així una conferència ritual de dimensió col·lectiva amb vocació de cura o de bàlsam. Perquè, tal com ella mateixa diu, parlar de l’inici de la vida ‒gestacions, maternitat, criança‒ equival a ocupar-se de les condicions de la vida mateixa. L’última pregunta que ens deixa és de les més enginyoses que haurem sentit mai en un escenari, i devia ser-ho encara molt més en el format itinerant en què es va estrenar la peça a Fira Tàrrega.

Una paròdia de concurs televisiu evidencia fins a quin punt són tabú els pronòstics desfavorables en un embaràs: la concursant-gestant col·lapsa davant la sola possibilitat de tenir una criatura amb malformacions i demana el comodí del públic. El vídeo és tan sols un preàmbul per a la situació d’una dona encinta de sis mesos de la qual ens parlarà Rovira ‒amb una panxa postissa‒ en tercera persona. El periple va començar –ens explica– l’any 2020, dos dies abans del decret d’estat d’alarma per coronavirus. I l’única manera de transitar aquella apocalipsi –interior i exterior– era esperar, és a dir, perseverar en un temps suspès i antiheroic que la performer fa ben ostensible en la seva proposta. Com diu l’escenògrafa i il·luminadora Manoly Rubio Garcia, que també apareixerà en escena com a part implicada en la història, l’espera ‒de notícies, resultats, millores‒ “no és gaire èpica”, sinó que se situa en “la perifèria de l’experiència”.

L’espai lumínic i l’escenografia de Rubio resulten cabdals, perquè permeten aprofundir per la via onírica o fantasiosa en la consciència d’una dona que està passant per un tràngol incomparable. També el disseny sonor i la composició musical de John Christian Cárdenas (Inertia Sonic Arts) i Erol Ileri Llordella contribueixen decisivament a la creació d’una atmosfera opressiva. La impossibilitat de la fugida –la gestant sent “claustrofòbia de fora cap a dins”– es plasma amb imatges i llicències poètiques prenyades de llum i so: distorsions, retrunys, estroboscòpia. Al llarg de la prolongada espera, que té revolts sinistres i alguna clariana, la protagonista busca una sortida ‒exit‒ però no fa sinó endinsar-se en el seu museu dels horrors particular, on interaccionarà amb dispositius amb forats –glory hole ginecològics– i motlles de torsos embarassats que degoten parafina vermella com la sang. En aquest món d’espantoses meravelles, es topa amb un mirall que l’enfronta a si mateixa –resulta cruel la retrospecció al dia abans de conèixer el diagnòstic desfavorable– i s’acaba plantant davant un monstre amb la cabellera hirsuta de leds, oracle o polígraf del subconscient que s’expressa en termes de disfunció, fracàs i desterrament. El cos és un camp de batalla; el microquimerisme fetal, la metralla. La por passa per davant de qualsevol protocol o convenció.

L’èxit en els processos de gestació s’associa a la fertilitat, als embarassos sense complicacions i a les criatures normatives. Tot això des de l’òptica de la productivitat, que defineix tant les mares com els nadons. Quan hi ha obstacles de gran duresa ‒pèrdues gestacionals, morts perinatals, malformacions‒, sempre se supedita el procés al resultat. Tal com va explicar Rovira al curs Teatre i feminismes –la xerrada es titulava, precisament, “Gestar i fracassar: el teatre com a exemple”– sembla que només computin els moments de la vida en què tenim èxit. No estem preparats per rebre males notícies, i ens falten històries –testimonials o fictícies– que ens proporcionin consol o reconeixement quan les coses no surten bé. És cert, però, que cada cop hi ha més referents, i que són diverses les obres teatrals que han abordat processos de gestació o maternitat traumàtics: Llibert (2014) de Gemma Brió, Una gossa en un descampat (2018) de Clàudia Cedó i ESTIgMES (2021) de Concha Milla. I fa poc més d’un any passava per l’Ateneu Popular 9 Barris Anatomía dunha Serea, una peça documental d’Iria Pinheiro sobre violència obstètrica.

Però, al final, tindrà la seva festa o no? Cal esperar un desenllaç feliç? No hi ha finals; només principis. Un embaràs ‒ens diu la creadora‒ mai no és la fi de res, acabi com acabi. Els monstres no es derroten; s’hi conviu. Contra la idea clàssica de l’heroi o l’heroïna que triomfa sobre les adversitats, el que importa és la vida mateixa, sense supeditació a realitzacions o assoliments exitosos. La manera que Carla Rovira ha trobat per parlar-nos de tot això és una autoficció que combina sàviament determinats recursos de distanciament ‒desdoblaments, ús de la tercera persona, etc.‒ amb una emocionant, reparadora sinceritat. La seva proposta és una mà estesa. 

Crítica publicada a Núvol el 29 de maig de 2024