“El testamento de María” es un intel·ligentíssim monòleg de Colm Toïbin, autor irlandès que ens fa meditar sobre la verge Maria com a persona normal que viu avui en dia i que no entén el camí que ha pres el seu fill, ni les seves amistats, ni els seus negocis, ni el maltractament que pateix. Més o menys, és com si ens poséssim avui en la situació d’una dona que viu la història de la Verge Maria de la Bíblia… Es un monòleg molt ben articulat que ens mostra el pensament de Maria en els moments de la passió i crucifixió de Crist. Tot i ser un monòleg, estem davant d’un espai escènic molt important de Frederic Amat que ens mostra una gran paret com d’una casa de menestralia i un espai pla en el qual hi ha un petit pou, o del qual sorgeix improvisadament una taula, o el temple on la verge troba una estàtua de la deessa Artemisa, que ens ajuda a comprendre que Maria no és ni catòlica, ni jueva, ni musulmana… És un decorat enormement virtuós i un xic massa barroc tot i ser molt bonic.

Agustí Villaronga, el conegut director de cinema, és aquí el director escènic que ha mogut l’espectacle, l’actriu, amb un gran dinamisme que evita qualsevol monotonia escènica. El moviment està assegurat i és impossible que no estem atents a l’acció, o millor, a la paraula que és el que interessa realment.

I de fet, la base és Blanca Portillo que no necessitaria cap complement ni cap ornament per donar tota la força a un monòleg bell i molt ben estructurat. La seva força és tan gran que ella sola omple qualsevol escenari i arriba a qualsevol distància.

Si el monòleg és bell, poètic i interessantíssim no cal res més. Fantàstic espectacle, fantàstica Blanca Portillo.