A El testamento de María, l’irlandès Colm Tóibín realitza una revisió humanitzadora de la mare de Jesús i se l’imagina com una mare qualsevol, una dona de pagès plena d’odi i tendresa després de la mort del seu únic fill. Un punt de vista, el d’una Maria no creient, interessant i provocador però malauradament insuficient a l’hora de dotar el text de profunditat.

El testamento de María no deixa de ser la història de sempre (el naixement, la resurrecció de Llàtzer, les noces de Canà, la crucifixió) explicada des d’una altra òptica. Tóibín només ens deixa entreveure el que, al meu entendre, és (o seria) el punt fort de l’obra: la construcció d’una icona. Com Maria de Natzaret va esdevenir la Verge Maria.

Per sort, Blanca Portillo aconsegueix que passem per alt les mancances del text gràcies a una interpretació colpidora que, de ben segur, va deixar clavat a la butaca a més d’un espectador. Agustí Villaronga ha bastit una posada en escena cuidada fins al més mínim detall que aconsegueix transportar-nos a l’univers poètic de la novel·la de Tóibín. Podem concloure, doncs, que el director de Pa Negre se n’ha sortit, i amb nota, d’aquesta primera aventura teatral.