Ens trobem la Mare de Déu
que viu els seus últims dies mig presonera del fanatisme dels
deixebles del seu fill, amagada també del món que persegueix la
jove fe cristiana. Al retir forçat de l’illa d’Efes, turmentada pels
records dels episodis viscuts i per la versió parcial dels fets que
s’hi vol transmetre, es deixa endur per la fe dels seus nous veïns
grecs. Al temple, compra una figureta d’Àrtemis, deessa local de la
fecunditat i la natura. La persona que està a punt de convertir-se
en mite acarona la divinitat pagana que en pocs segles substituirà,
idolatra la part més primitiva del culte a la fertilitat: els grans
pits, la maternitat pura sense el constrenyiment de la imposada
puresa patriarcal. És una de les imatges més belles de l’espectacle
El testamento de María, que
il·lumina amb la seva colpidora interpretació la sempre remarcable
Blanca Portillo.

El
que veurem després, passat el joc de mirall entre la deessa pagana i
la verge cristiana forçada a ser-ho, és una nova narració dels
fets ja coneguts: la resurrecció de Llàtzer, les noces de Canà, la
crucifixió. El punt de vista s’inscriu en la
mera fabulació especulativa apòcrifa, amb una intenció sacrílega i transgressora
destinada a provocar més que a reflexionar. La humanització de
Maria passa per moments d’ira, de covardia, de foscor. La fantàstica
ambientació i les imaginatives solucions de vestuari de Mercè
Paloma no són suficients per aixecar l’interès per una història
massa suada i un punt de vista gens enriquidor. Sort de la presència
de Portillo, ella sola aconsegueix que pagui la pena.