Commovedora, intensa, però sobretot creïble. Blanca Portillo, dirigida pel cineasta Agustí Villaronga en el seu debut teatral, interpreta al Teatre Lliure un dels millors rols de la seva carrera. Ni més ni menys que donar cos a la visió de la Maria pagana que ofereix el pertorbador monòleg El testamento de María de Colm Tóibín. A l’obra ella només és una mare d’origen humil que plora la pèrdua del seu fill i que no accepta la versió que el seu sacrifici a la creu hagi servit per redimir la humanitat. 

 Són 70 minuts de progressiu crescendo dramàtic de la intèrpret. El dolor dels terribles successos del Calvari i el record dels feliços moments de la infància del seu fill s’entremesclen en la narració. La mare rememora també amb tristesa la figura del retorn a casa del noi superb i embriagat pel poder que li dóna la seva figura de redemptor. 

 María viu refugiada/segrestada a Efes a prop dels fanàtics deixebles del seu fill. Aquests tracten d’impedir que filtri una versió diferent de la de la història oficial que estan fabricant. Entre altres coses, el relat deixa establert que Crist va morir en braços de la seva mare després de ser crucificat, una cosa que ella nega i l’exaspera. 

 La camperola que retrata fidelment Blanca Portillo expressa, en canvi, un permanent sentiment d’autoculpabilitat per haver abandonat el seu fill  en l’hora de la seva mort, terroritzada per les amenaces contra ella. Aquesta heroïna de trets mitològics acaba trobant consol en el culte secret a la deessa Artemisa, mostrant així el seu rebuig als que volen imposar-li unes creences que no comparteix. 

 L’acció es desenvolupa en el marc d’una suggerent escenografia de Frederic Amat, amb senzills elements que serveixen per il·lustrar passatges com els de les noces de Canà o la impressionant resurrecció de Llàtzer. Blanca Portillo comença en un to excessivament discursiu, però aviat exhibirà els nítids trets d’un personatge pròxim al de qualsevol mare dolguda i rebel. 

 L’actriu madrilenya trasllada la humanitat del seu rol amb una força i convicció que emocionen. L’escenificació de la seva vida quotidiana, moguda en excés per Agustí Villaronga, i el vestuari, que firma Mercè Paloma, l’ajuden a transitar amb seguretat pel viacrucis existencial de la seva humana i irreverent María.