Si el Nou Testament és una mena de testament de Jesús (ell no ho va escriure; però recullen fets explicats per testimonis), aquest Testamento de María és, en realitat, un testimoni de Maria. Perquè és ella la que ho narra 2.000 anys després, gràcies a la màgia del teatre. Blanca Portillo és aquesta Maria que estima al seu marit i que no aconsegueix entendre el final del seu fill. Des que surt de casa, que pren una volada incomprensible, que l’allunya de l’home, de la seva relació amb la mare per esdevenir una mena de teia sacrificada per ser cremada per Setmana Santa. 

El personatge menja, es neteja, feineja mentre explica el seu present, estrany, amagat, protegida i vigilada alhora. El passat que volen sentir els seus vigilants per a fer més elevada la gràcia divina no es correspon amb la seva mirada. Ella reviu, dialogant amb les parets aquells passatges que li provoquen un profund dolor, i una tremenda vergonya. Perquè va ser mare incompresa i perquè va ser mare covarda que no va acompanyar el fill tot el que caldria. L’espai escènic és tàntric. La llum, molt mesurada, amb continus canvis per fer aflorar els espais i els tons del drama és adequats. L’espai sonor, quasi imperceptible però alhora indispensable. Un treball molt intel·ligent per a presentar un text difícil, complicat de fer atractiu a escena. Més, quan l’acció ha d’atendre la mirada de 400 persones. Portillo sap cridar cap endins, generosa mostra una profunditat als seus ulls com el pou en el que es renta Maria. Torna a excel·lir com en el seu paper de Segismundo de “La vida es sueño”. L’actriu demana que vol treballar amb Lluís Pasqual, el seu somni particular. Seria bo anar quadrant agendes i projectes… és un privilegi veure-la actuar, tant sola i tant acompanyada dels fantasmes dels personatges que dialoguen amb Maria.