No resulta senzill
temperar un text com Doña Rosita la soltera o el lenguage de la
flores. En primer lloc perquè
l’argument d’aquest drama costumista escrit per Lorca el 1935 pot
resultar-nos, a ulls de 2014, desfasat i carrincló. Voldríem pensar
que als nostres dies no es relega socialment  les dones sense
parella, ni el seu periple sentimental agafa tints tan tràgics.
Descartada la contemporització o la posada en escena arqueològica,
resta espai per a una encertada tercera via, la de Joan Ollé.

El
director ha ideat una Doña Rosita
per al TNC altament estilitzada i preciosista, amb una escenografia i
moviment més propis d’un espectacle d’òpera, amb música,
transicions i canvis d’espai d’un lirisme molt marcat. Tot aquest
component d’irreal atemporalitat contribuïx a fer surar la part més
perdurable de la peça, la inabastable bellesa poètica dels diàlegs,
de les imatges, de l’estructura mateixa del text, un univers delicat,
sensual i èpic inequívocament lorquià.

Tot
aquest artifici, però, triga una mica en agafar volada, en trobar el
seu ritme i la seva lògica interna. Per això, la primera part és
la que resulta més feixuga. També incideix en aquest sentit algun
desencaix de repartiment. L’artefacte, afortunadament, accelera a la
segona part, sobretot als moments musicals de la tertúlia de dones,
i ja resulta penetrant en la foscúria del tercer i últim acte. Un
muntatge, en definitiva, que ens deixa amarats de Lorca, que
aconsegueix ressaltar les virtuts perdurables d’un text delicat i
exquisit.