Fa més de cent anys, en els averns de l’Espanya negra i la no tan negra, que una noia —tant si era de casa bona com si no— es quedés per a vestir sants era considerada una taca que no es trauria del damunt per la resta de la seva vida ni amb Vanish, si ja s’hagués inventat. I això li conferia l’atribut de “soltera”, “tia soltera” o encara el despectiu “solterona”, amb esquellotada popular de carrer inclosa, a càrrec de la canalla.

El poeta i dramaturg Federico García Lorca (Fuente Vaqueros, Granada, 1898 – assassinat pel franquisme a les rodalies de Granada, 1936) va escriure ‘Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores’ el 1935 i va ser l’última obra que va estrenar en vida, precisament al Teatre Principal Palace de Barcelona, amb Margarida Xirgu de protagonista. Des d’aleshores, l’última versió representada a Catalunya havia estat l’any 1981, a càrrec de Núria Espert en el paper principal i sota la direcció de Jorge Lavelli.

El director Joan Ollé s’hi ha enfrontat ara, en aquesta producció del TNC, acompanyat de la que es podria començar a anomenar la seva “companyia”, ni que no sigui ben bé així. El fet és que el temps que porta treballant amb la majoria d’ells es nota en una mena de feeling col·lectiu que juga clarament a favor del muntatge. (…)