El 1935 Federico García Lorca va estrenar a Barcelona Doña Rosita la Soltera (o el lenguaje de las flores), la seva última estrena abans de morir. Aleshores en fou la protagonista Margarida Xirgu. A principi dels 80 la va interpretar Núria Espert, dirigida per Jorge Lavelli. Ara pren vida amb Nora Navas, un elenc de luxe i la direcció de Joan Ollé, que ens n’ofereix una versió que, com el mateix text original, s’allunya d’un aparent costumisme per assolir un univers poètic punyent.

La necessitat d’esperança i de fe potser és el que més ens toca avui d’aquesta obra mestra, tot i que tampoc el pas del temps, la submissió, l’opressió social, la maledicència no són assumptes que hagin caducat.

La peça es compon de tres actes que mostren tres edats d’una dona. Cada acte supera l’anterior en intensitat i els canvis es plasmen als rostres, els gestos, a les llums i els colors.

La jovialitat inicial d’una noia il·lusionada per casar-se dóna pas a la decepció quan el seu promès l’abandona tot lligant-la amb eternes promeses de matrimoni. Gradualment ella es marceix en l’espera però manté la il·lusió. 25 anys després, tot i saber-se traïda, Rosita no se’ns presenta com una dona vençuda, l’esperança la persegueix i l’impedeix rendir-se.

Aquests darrers temps, Nora Navas ha estat catapultada a la popularitat pels seus treballs al cinema, amb els èxits de Pa negre(2010) d’Agustí Villaronga o Tots volem el millor per a ella(2013) de Mar Coll. Fama que no fa altra cosa que constatar els seus dots d’actriu, que en aquesta peça de Lorca desplega amb total brillantor. Navas encarna amb els diferents matisos les diverses etapes vitals de Rosita i assoleix al monòleg final un capítol gloriós per a la història del teatre. No per grandiositat, sinó per la veritat que destil·la, que desencaixa els cors de la platea.

Un espectacle deliciós, emotiu i commovedor, amb les excel·lents Carme Elies en el paper de Tía, Mercè Arànega com a Ama, Victòria Pagès com a Madre de las Solteras i tot un repartiment a l’altura. Cal destacar les cançons de Paco Ibáñez, compostes per a l’ocasió, el disseny del moviment a càrrec del coreògraf Andrés Corchero, l’escenografia de Sebastià Brosa i el bellíssim vestuari de Míriam Compte.

Podeu veure el reportatge clicant a sota.