Joan Ollé se’n surt amb un Lorca que de ben
segur, sota l’aparença naïf, amaga un delicat equilibri quan es tracta de
recrear uns personatges, unes escenes corals i uns diàlegs poètics sense caure
en la parodia ni el distanciament propi de l’espectador que podria no entrar en
la convenció.

És, tanmateix, un èxit col·lectiu, perquè
combina text, estètica (magnífica escenografia panoràmica de Sebastià Brossa),
ritme i música (especialment ben integrades les cançons que el text imposa) amb un gran coneixement de la matèria primera amb que treballen.
Fins i tot els actors més joves de l’extens repartiment semblen haver recitat
Lorca durat anys i anys.

Un encert col·locar aquest text (i aquest
muntatge) a la Sala Gran, apte per a tots els públics i per a gent que vol
retrobar-se amb una tarda de teatre “de tota la vida” al Nacional.