Les comparacions poden ser molt odioses, però sovint resulten també ben clarificadores. Doncs, ja que han coincidit a la cartellera aquestes dues dones lorquianes que són Yerma i Doña Rosita, perquè no fem un petit exercici comparatiu ? I si el fem, resulta que mentre aquesta tragèdia de tremenda potència que és “Yerma” es transforma en mans de Miguel Narros en un espectacle tou i fins i tot lleugerament carrincló, aquesta preciosa comèdia poètica i dramática que és “Doña Rosita…”que juga tota l’estona a passejar-se ben al llindar de la mateixa “cursileria” que Lorca volia deixar en evidéncia, se’ns presenta com un commovedor espectacle capaç de fer anar plegats amb sàvia delicadessa l’humor melanconiós, la rauxa poètica i florida, i l’esferidor drama íntim. I capaç fins i  tot de descobrir-nos que existeix una mena de sensible i callada connexió entre el “carmenes” granadins i els paisatges  anímics de Txèkhov.  Ollé ha creat un dels seus muntatges més subtils i rodons, i ha reunit a l’escenari un dels repartiments més gloriosament ben harmonitzat d’aquesta i de moltes temporades : aquí, tothom sap com dir el vers i la prosa en el seu to just, i tothom sap com treure li el millor partit a les seves aparicions escèniques , per molt breus que siguin. Tot i així, seria injust no remarcar la intensitat que depositen en els seus personatges les tres dones de la casa, l’emotiva, enamorada com una bleda  i eternament soltera Rosita de Nora Navas, la progressivament desolada tieta de Carme Elies, i la sempre amb els peus a terra “ama” d’una Mercè Aránega que ja pot anar fent un lloc a una prestatgeria de casa seva : si hi ja justicia, aquesta prestatgeria s’hauria d’anar omplint de Max i altres merescudissims premis.