CRÍTIQUES

VALORACIÓ
8
Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l’antiga base de dades)
Publicat el: 16 de març de 2014
CRÍTiCA: Doña Rosita la Soltera o el lenguaje de las flores
Després del despropòsit que va significar fa només unes setmanes la Yerma de Miguel Narros al Teatre Tívoli, Lorca torna a la cartellera barcelonina amb una obra que, aquest cop sí, li fa justícia. De fet si no fos que Lorca no ho necessita, es podria dir que Doña Rosita la Sotera el reconcilia amb el públic perquè la versió que Joan Ollé n’ha dirigit a la Sala Gran del Teatre Nacional sembla perseguir, per damunt de tot, que la paraula de l’autor llueixi en tota la seva magnitud a través d’aquest “drama de la cursilería española” que explica els 25 anys que la protagonista espera que el seu promès torni de l’Argentina per contraure-hi el matrimoni que li va comprometre abans de marxar. Certament, la peripècia de la peça és senzilla, però a mans de Lorca es converteix en un obra plena de poesia i, a la vegada, militant i crítica. Un text que fa de bon sentir, no només en el seu sentit literari sinó també, i molt especialment, en la crítica social que conté com a càrrega de fons.
Ollé ha confegit un espectacle que comença en un to molt amable i es va enfosquint a mesura que la vida de Rosita s’escola en l’etern compàs d’espera en el qual l’han empresonat les circumstàncies. El director ha sabut mantenir-se en un to, podria dir-se, d’objectivitat textual màxima, sense encarrilar l’obra en cap sentit que no sigui fer brillar les paraules de Lorca en tota la seva extensió dramatúrgica i poètica. Un objectiu en el qual l’ajuda moltíssim el bon treball de tots els actors sense excepció. Un repartiment homogeni del qual cal destacar el trio protagonista integrat per Carme Elías, Nora Navas i, molt especialment, una Mercè Arànega en estat de gràcia, que proporciona les escenes més memorables. També mereixen una menció els entranyables secundaris que basteixen Joan Anguera, Victòria Pagès i Oriol Genís.
En aquesta transformació que l’obra experimenta a través dels seus tres actes hi juga un paper cabdal l’excel·lent escenografia de Sebastià Brossa, inicialment diàfana i lluminosa i que es va tornant estreta i opaca. I a més, també cal dir-ho, aprofita austerament el gegantí i difícil escenari de la Sala Gran del Nacional, un autèntic repte per a qualsevol escenògraf. Bon treball també de caracterització i vestuari, dos aspectes cabdals per entendre el pas de temps que el poeta proposa i que aquí estan resolts amb una gran efectivitat.
Amb tot plegat, Doña Rosita la Soltera és un bon Lorca, un muntatge que fa justícia a l’autor i que, en la programació més aviat grisa que aquest any ofereix el Nacional, brilla amb llum pròpia.
CRÍTIQUES RELACIONADES / Doña Rosita la Soltera o el lenguaje de las flores
TÍTOL CRÍTiCA: Impressionant Nora Navas
PER: Maite Guisado

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: Ollé marchita el capullo
PER: Elisa Díez

VALORACiÓ
3
TÍTOL CRÍTiCA: Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l’antiga base de dades)
PER: Andreu Sotorra

VALORACiÓ
10
TÍTOL CRÍTiCA: Fer fàcil el difícil
PER: Christian Machio

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: Treball net per un Lorca amb personatges enganyats i regust a Txèkhov
PER: Jordi Bordes

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: Bellísimas flores marchitas
PER: María José Ragué

VALORACiÓ
7
TÍTOL CRÍTiCA: Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l’antiga base de dades)
PER: Ramon Oliver

VALORACiÓ
10
TÍTOL CRÍTiCA: Lorca, amb tots els respectes
PER: Toni Polo

VALORACiÓ
8