Cels

Cels és una recerca necessària i urgent de la "veritat" servida en forma de thriller d'espionatge. La quarta part de la tetralogia La sang des promesses de Wajdi Mouawad conté tots els elements d'una obra del gènere emmascarant la primigènia forma teatral de la tragèdia. Si en les tres primeres obres (Littoral, Incendies, Forêts), Mouawad es llança a la recerca del passat, a Cels fa una incursió en el futur; un futur pròxim, quasi immediat. Estem en un lloc del que gairebé ningú en sap res, una mena de búnquer dels serveis d'intel·ligència transnacionals: un dels nusos d'una gran xarxa. En aquest no-lloc, cinc experts han de trobar la clau per evitar un atemptat terrorista a escala internacional que s'ha de produir de forma imminent. Totes són persones altament qualificades de les que, en principi, gens importa la seva vida privada. El fet és, però, que el criptògraf  Valéry Masson (magistral la interpretació de Carles Martínez enregistrada en un primer pla tancat de webcam) s'ha suïcidat. El ve a substituir el seu amic i deixeble Clément Symanovsky (magnífica la progressió d'Eduard Farelo que es presenta com un personatge gris i pla i que va adquirint color i guanyant profunditat fins la saturació). A quatre dies d'abandonar la missió, els protagonistes hauran de continuar en el lloc fins que no siguin capaços de determinar la causa del suïcidi del company.  Broggi ha reconvertit la medieval sala de la Biblioteca en un espai asèptic i tecnificat, envoltat d'un petit jardí habitat només per algunes escultures d'aire clàssic i uns petits espais "privats" per a quatre dels personatges. En el joc entre l'espai comú, el jardí compartit i l'espai privat se'ns desvetlla el drama de cada personatge. Les tensions entre ells esclaten en el Cap d'Any, condemnats a passar-lo junts. El cap, Blaise Centier (Xavier Boada), haurà de cedir el seu lideratge al jove enginyer Vicent Le Chef (Ernest Villegas). Malgrat això, la investigació ha fet un tomb: la causa del suïcidi i l'atemptat terrorista tenen un nexe clar. El passat torna de forma aclaparadora, amb ell -i en ell- totes les obsessions que configuren l'obra de Maouawad. La teranyina en la que ens ha atrapat de nou Maouawad és un univers d'eternes constel·lacions. Viatgem d'una a l'altra a través de les paraules i retrobem els mites i les icones més preuats. Broggi ens serveix la complexa trama de manera eficaç, molt ben assistit pel disseny audiovisual de Cisco Isern. Entre ordinadors, projeccions i gravacions diverses, apareix l'ombra de Medea encarnada en Dolorosa Haché (esplèndida Màrcia Cisteró en la revelació del seu crim!); l'au Fènix i l'Esperit Sant es fonen i es fa present la gran tragèdia: la que ha llegit sense voler creure-la Charlie Eliot Johns (un Xavier Ricart immens  en el seu dolor!). -Tot està escrit!- sembla dir-nos en veu baixa Wajdi Maouawad... La Perla 29 li fa de potent altaveu.

El primer que cal dir de Cels és que és una obra molt complexa, un text d'una envergadura gairebé inabastable, protagonitzat pels components d'una cèl·lula d'una organització internacional dedicada a escrutar el cel i els missatges que hi circulen amb l'objectiu d'impedir un imminent atac terrorista. Amb la pàtina d'un thriller, Wajdi Mouawad hi desplega un autèntic univers de missatges que el públic només pot aspirar a intuir. El propi director de la proposta, Oriol Broggi, sembla que es curi en salut quan el primer que diu al programa de mà és que "quan arribes a entendre Cels és, potser, massa tard". En qualsevol cas, que ningú hi busqui la quotidianitat tràgica d'Incendis perquè no la hi trobarà. Tot és bastant més críptic, més gros i més intricat. No en va, Cels conclou la tetralogia La sang de les promeses i culmina --sublima, caldria dir-- la visió del món que el dramaturg canadenc d'origen libanès ha desenvolupat a Litoral, Boscos i Incendis. Potser el gran encert de la nova proposta de La Perla 29 sigui haver aconseguit fer d'aquest 'monstre textual' quelcom mínimament intel·ligible. Broggi ha superat la impossibilitat de donar-lo completament mastegat a l'espectador mitjançant un desplegament tècnic inaudit a la companyia de la Biblioteca de Catalunya. Un treball d'escenografia, il·luminació i espai sonor molt complet i excel·lentment ben executat però que, probablement, eclipsa la poesia que es pressent en el text. I una mica del mateix els passa als actors. Potser preocupats en excés (i molt justificadament) per servir la peça amb la màxima nitidesa, ofereixen una interpretació bastant plana i, en molts moments, desangelada. L'excepció la marquen Ernest Villegas i, sobretot, Eduard Farelo. Potser en aquesta ocasió, La Perla 29 no aconsegueix desxifrar del tot Mouawad, però no hi pot haver cap dubte que supera el repte de muntar una obra com Cels i ofereix una proposta d'una indiscutible qualitat, amén d'apropar-nos un text necessari que permet entendre com les últimes dècades del segle XX expliquen el per què del convuls inici del segle XXI. "Tot home que mata un home és un fill que mata un fill!"

Wajdi Mouawad tiene un mundo propio. El autor se mueve por unas fijaciones que impone una y otra vez en sus obras. El único cambio –como un globo hinchado de Helio– es el tamaño de la pretenciosidad lírica que insufla. En Cels adquiere unas dimensiones casi hilarantes. A un paso del ridículo está este dramón-thriller conspiranoico por la tenacidad de Mouawad por meter todas sus obsesiones entre las paredes claustrofóbicas de una célula reunida para descifrar el código de una amenaza terrorista que se cierne sobre la humanidad. Si fuera otro el que firmara este galimatías que bebe tanto de Agatha Christie como de Dan Brown, lloverían las críticas. Pero estamos ante un dramaturgo de culto –aunque tan discutible como Yasmina Reza–, apadrinado por uno de los directores más interesantes de la actualidad: Oriol Broggi. Pero aquí el fundador de La Perla 29 se limita a admirar y no a dirigir. Poca de la habitual magia que crea se puede percibir en este espectáculo claramente sobrevalorado, incluso por sus propios defensores.

Carregada d’al·licients i amb la pressió d’estar a l’alçada del que s’espera d’ella, ‘Cels’ és, ja d’entrada, gairebé una cita obligada amb la Biblioteca de Catalunya i aquesta companyia, La Perla 29, que s’ha forjat amb esforç i resultats un lloc dins l’escena catalana. Al seu darrer espectacle ha tornat a apostar per Wajdi Mouawad donant forma a una segona peça de la seva tetralogia ‘La Sang de les promeses’, després d’‘Incendis’, el gran èxit de la temporada 2011/12. Les comparacions són odioses, però sovint inevitables i molts es preguntaran quina relació hi ha entre totes dues obres. Doncs bé, si bé parlen un mateix llenguatge –intens, emocionant i amb la poesia com accent–, ‘Cels’ resulta més propera a l’espectador perquè tracta d’una realitat que li és més immediata, que l’afecta directament: un atemptat terrorista a nivell internacional. Cinc membres d’una organització a escala global es troben reclosos en un búnquer ubicat en un indret desconegut, amb tots els possibles mitjans a l’abast per evitar aquesta catàstrofe. La missió que se’ls ha encarregat està per sobre de tot, fins i tot de les seves pròpies vides. Però el suïcidi d’un dels integrants sacsejarà la cèl·lula i també les seves línies d’investigació... Poca cosa més s’hauria d’explicar de la trama per reservar al públic el plaer de descobrir-la per si mateix. Novament, Mouawad demostra la seva sublima capacitat per desplegar una història carregada de misteri on tot quadra en el seu precís moment, satisfent els interrogants d’un pati de butaques totalment capbussat en el relat i l’evolució dels personatges. Sens dubte, la mà d’Oriol Broggi, una escenografia protagonitzada per les noves tecnologies i un repartiment en què brillen sobretot Eduard Farelo, Màrcia Cisteró i Ernest Villegas hi tenen molt a veure. Per tot això, entusiasmarà els addictes a la intriga, sigui escrita sigui televisiva, encara que el teatre no els cridi especialment. L’audiovisual i l’ambient lumínic i sonor casen perfectament amb una esfera més palpable, presidida per una llarga taula de treball i les habitacions dels personatges, uns espais íntims, infranquejables, ubicats tan sols a un pam del públic. Càmeres i pantalles s’integren completament en l’escena aportant context, dramatisme i interactivitat. Són molts els detalls que s’han tingut en compte en la posada en escena, que impacta i aconsegueix sorprendre els seguidors més fidels de La Perla. I, finalment, el missatge. ‘Cels’ deixa pòsit. Planteja múltiples qüestions, algunes de les quals de rabiosa actualitat i encara sense resposta. La bellesa, la destrucció, l’inconformisme, la ceguesa... que aniran creixent al llarg de l’espectacle confluiran en un final clarivident i emotiu que remata una proposta valenta i rebel.

La proposta de La Perla29 segueix sent un reclam segur. Perquè el treball dels actors és més que notable i la trama que es narra arrossega l'espectador amb un text de Wadji Mouawad que, novament sap casar la bellesa amb la tragèdia. Ja no és només el seu plantejament escènic, la seva manera d'estripar el dolor dels personatges, si no també el mateix discurs que ells estripen. La bellesa, l'Art es pot utilitzar per generar apocalipsi. La destrucció, de fet, és bella (si se li obvia, evidentment, el mal que fa a la Natura i a les persones).No és una direcció més de Broggi i La Perla29. Hi ha el mateix equip habitual artístic però s'inclou un important treball de video que es projecta a la paret i a les pantalles. Imprescindible? Probablement, aconsellable per poder donar sensació d'ordre en el caos d'aquesta organització secreta que vetlla el món per evitar els atemptats terroristes. En l'obra més teatral de la tetralogia de La sang de les promeses de Mouawad, Broggi ha canvbiat de pas. A Incendis que suggeria molta més imatge i canvis d'espais (de fet es va fer una adaptació al cinema), BNroggi va optar per la nuesa i l'artesania: sorra, un llençol amb fotos comptades, una taula i poc més. En canvi, en l'obra que tot succeeix en un mateix espai, amb una sala de reunions omnipresent, un jardí catàrtic i unes cambres íntimes, opta per refredar el color. Dels vermells i terrossos, es decanta pels blaus i els blancs. El canvi aporta una fredor que s'apropa a la tecnologia però que sembla ser adversa a la poesia. És una provatura valenta i eficaç. Perquè la temperatura èpica la segueixen marcant les interpretacions dels personatges i la fredor lliga amb el món pretesament antissèptic, preventiu, covard. Si en l'obra el nou criptògraf (un Eduard Farelo quue torna a excel·lir amb un personatge que viatja de la inseguretat de nouvingut en un espai aliè a la construcció de complicitats per defensar la seva tesii, que era també la dell seu amic assassinat) reclama que és possible relacionar matemàtica i poesia, ciència i art, en la posada en escena també s'aconsegueix aquest estrany binomi.Broggi salta de la catifa a la moqueta. De la sorra a la pedra de riu. De l'artesania a la tecnologia. De l'escalf a la fredor. Però res del que proposa de nou no distorsiona la trama, les actituds, els personatges. En tot cas, els hi dóna una sensació de buidor, d'abisme de sensació de caure i desitjar que l'avió finalment topi a terra i s'acabi aquesta incertesa.

Quan Wajdi Mouawad (Beirut, Líban, 1968), autor d'origen àrab amb un peu a París i un altre al Quebec, va estrenar l'obra 'Ciels', el 2009, al Festival d'Avinyó, ho va fer en un muntatge babelià, amb barreja de llengües, i situant els personatges en una mena de búnquer claustrofòbic, tant per als intèrprets com per als espectadors, blanc, que ni el mapa del Google seria capaç de localitzar. 'Ciels' és la quarta obra de la tetralogia 'La sang de les promeses', formada anteriorment per 'Litoral', 'Incendis' i 'Boscos'. En català, és ben present encara l'impacte de la versió de la segona obra, 'Incendis', dirigida per Oriol Broggi el 2012 al Teatre Romea.Com si Mouawad creés addicció, el director Oriol Broggi i bona part de la companyia habitual de La Perla 29, hi han tornat amb la versió catalana de 'Cels', en una traducció novament molt afinada de Cristina Genebat, i amb un repartiment menys nombrós pel que fa als intèrprets en carn i os, però molt ampli en els intèrprets en off i els que apareixen en l'audiovisual que forma part indispensable de la trama.Atenció als moments estel·lars d'Eduard Farelo, en el personatge de Clément; i a altres moments també vibrants d'Ernest Villegas (Vincent), i més fugaços de Xavier Ricart (Charlie) i Xavier Boada (Blaise). Menció especial per a Màrcia Cisteró (Dolorosa Haché) amb un solo cara a cara amb els espectadors i amb un parell d'escenes més dramàtiques que requereixen tant impressió com contenció: la del frustrat harikiri domèstic i el trencament d'aigües i el part a casa, millor dit, a la feina. (...)