Intuïció femenina

A ella li costa veure-ho,
però el cas és que la feminitat i les arestes de l’encaix de les
dones en la societat masclista sempre ha ha estat un tema que ha
sobrevolat molts dels espectacles de Sol Picó, sobretot els del
principi. A tall d’exemple, la sensualitat desarrelada de ‘Bésame
el cactus’ o, encara més clar,
aquella desconstrucció de clixés sexistes que ens brindava
‘La dona manca o Barbie Superstar’.
Anys després, i qui sap si a causa del cansament d’anys de combatre
les dinàmiques patriarcals, l’artista alcoiana torna a posar de nou
en primer pla el tema de la dona.

Sol
Picó assaja aquests dies a Olot, coincidint amb el Sismògraf,
fragments del que serà el seu proper espectacle, ‘WeWomen’.
D’aquesta residència es podrà
veure un petit fragment de 20 minuts demà divendres dins la
programació del festival. Un nou repte en la carrera de l’artista
que en aquesta ocasió no afronta en solitari. La peça, que es veurà
en la seva forma definitiva durant el Festival Grec de Barcelona el
6, 7 i 8 de juliol, agafa la forma d’un espectacle col·laboratori
entre diverses ballarines i coreògrafes provinents de tots els
racons del planeta. Juntes volen reflexionar al voltant de l’escassa
visibilitat de la dona en les diferents societats del món i,
particularment, en el sector de la dansa.

“Em
sembla molt fort que en ple segle XXI encara tinguem que parlar
d’aquest tema”, confessa Picó; “però si ho fem és perquè
encara avui és molt necessari. Als últims temps no només no s’ha
avançat en la igualtat entre sexes, crec que fins i tot hi ha hagut
una involució. Hi ha països on encara lapiden les dones per
adulteri, delicte que en els homes no és castigat”.

La
identitat, les barreres físiques i mentals s’exploren des de la
perspectiva polièdrica que aporten cadascuna de les creadores
convocades que Picó dirigeix per mitjà de la seva inesgotable
energia creadora i des del seu punt de vista de dona europea. Li
resulta còmode? “Evidentment, a Europa les dones estem millor
considerades que a d’altres parts del món. Tanmateix, la situació
està lluny de ser normal. Als països occidentals la discriminació
persisteix, de forma més subtil, si vols, però perdura. I, si no,
tracta de dir-me, per exemple, alguna dona que dirigisca un teatre al
nostre país. No n’hi ha! I no per falta de preparació, és clar”.
Després de revisar mentalment el llistat assumim que té raó.
“Tampoc la dansa se salva”, conclou, “un sector on la presència
de dones és molt alta i, malgrat tot, els noms reconeguts acostumen
a ser d’homes”.

Per
parlar de tot plegat, Sol Picó atomitza el seu punt de vista gràcies
a la col·laboració amb la resta de coreògrafes que formen el
planter de l’espectacle. La coreògrafa francesa d’origen africà Julie
Dossavi va ser la primera en sumar-s’hi. Dossavi treballa des de la
seva pròpia companyia establerta a Poitiers
uns espectacles de caire intimista on sempre està molt present el
tema de la condició femenina i el fenomen de la doble cultura.
“Negra i dona, es queixa sempre la Julie”, explica Sol, “les
etiquetes que ens imposa la societat són elements amb els que hem de
conviure”.

L’especialista
en dansa butoh Minako Seki aporta el punt de vista de la societat
japonesa, avançada en el contingut però molt tradicional en les
formes. “Minako prové d’una cultura on fins fa gairebé una
generació la gent es casava sense cap contacte previ, per acord
entre les famílies. Sembla increïble”.

Finalment,
Shantala Shivalingappa, reconeguda figura de la dansa tradicional
índia, tanca el cercle de perspectives coreogràfiques de
l’espectacle, que també es nodreix d’altres aportacions a nivell
musical de Marta Robles, Adele Madau, Lina León i Virginia Rodrigo.

El
còctel resulta molt temptador, tant que costa el haver d’esperar
fins a l’estrena al Festival Grec el el proper juliol. Demanem que
ens deixin veure un assaig complert per tenir millor perspectiva i
Sol Picó i la seva companyia accedeixen. Us ho explico demà.