Sol Picó és una ballarina que s’enfronta a tot amb honestedat i contundència. té, al seu ADN un gust per un humor que li ajuda a  bastir una certa dramatúrgia i una potència de cames que alliberen els seus braços i tot el seu tors. En aquest treball, més que pretendre fer un muntatge definitiu que completi els seus 20 anys de companyia (ja ho va celebrar amb el “One hit wonders” al Temporada Alta), inicia una recerca al costat de tres còmplices d’escena. Destaca Shantala per la seva finor i joventut. És la més diferent de totes i la que captiva millor el públic, sigui darrere una cortina o convulsionant la columna vertebral a cop de guitarra flamenca. La dansa índia ((kuchipudi) no queda tant lluny de les arrels del flamenc. 

La llàstima és que la peça sembla que busqui més imatges que impactin i sorprenguin que un fluir coreogràfic. I, per això, les ballarines i les tres intèrprets de música es mouen contínuament i es fa difícil enfocar la coreografia neta. La peça porta molts mesos de preparació ara que, possiblement, no suficients d’assaig de les quatre components. Una mirada externa (Sol Picó la pretenia tenir però no ha sabut calibrar prou bé) faria net de molt soroll i mantindria l’essència: una dansa en què les quatre “refugiades” dialoguen, discuteixen i treballen juntes en la convivència de tothom. Ara, només destaquen els “solos” i encara, a vegades els uns es trepitgen els altres. si el que es pretenia era fer el salt de solo a duet, llavors hauria de créixer la connexió en el ball entre les dues intèrprets que comparteixen (i no combaten) al prosceni. Llàstima. Segurament, la peça tindrà segona oportunitat al Mercat de les Flors. i molt probablement haurà corregit bona part d’aquests desajustos. És cert que en aquesta versió, totmi que puntualment, aconsegueix estampes impactants i poètiques.