Sol Picó ha reunit diferents perfils
d’artistes del moviment per parlar de la dona al segle XXI. Des de
Benin (Julie Dossavi) al Japó (Minako Seki), vers l’Índia (Shantala
Shivalingappa) i de retorn a Europa (la pròpia Picó), quatre
ballarines més tres músics, totes dones.

Les peces del trencaclosques són
summament atractives (arrels flamenques, butoh, kuchipudi tradicional
bengalí…) i les intencions encomiables, per més que en alguns
moments la dramatúrgia s’enredi en l’obvietat d’imatges de
lapidació, maltractament masclista o representació de rols sexistes
encara latents. Per sort el toc d’humor marca de la casa refresca el
punt de vista per moments solemne i discursiu.

Tampoc no brillen especialment els
moments de sincronia entre les quatre ballarines, massa dispars en
essència per fer lliga com a conjunt. En aquest sentit, no és
casualitat que l’espectacle tingui els seus quadres més brillants en
els respectius treballs individuals, o en aquells duets que permeten
florir en contraposició el voluptuós personalisme de cada
intèrpret.