SiNOPSi
Íntimes, interculturals, artístiques… Així van ser les trobades de Sol Picó amb les dones que l’acompanyen en aquest espectacle. En coreografies anteriors, l’artista ja s’havia plantejat interrogants sobre el món femení, però és aquí on aborda el tema més directament. I per fer-ho, ha demanat a un seguit d’artistes amb arrels a països tan diversos com l’India, Benín o el Japó que reflexionin, des de prismes diversos, sobre les seves experiències, sobre la identitat i les barreres de gènere.
Tot plegat forma un projecte col·laboratiu sobre la dona d’avui i la seva situació en el món actual, en el qual cadascuna utilitza tècniques diverses i uns llenguatges que, tot i que potser són desconeguts per a les seves companyes, els serveixen per plantejar-se les mateixes preguntes: per què s’oblida tan fàcilment la contribució artística de les dones i per què desapareix el seu llegat? Com es viu el contrast entre la tradició i la modernitat?
Com és possible que en ple segle XXI encara convisquem entre algunes tradicions que permeten la vexació de la dona?
ARTICLE
«Exuberància global» | Por Manuel Pérez i Muñoz
'WeWomen' tindrà força, molta, es veu des de les primeres pinzellades de moviment que les ballarines esbossen a la sala d'assaig del Teatre Principal d'Olot. Sol Picó i la seva 'troupe' han vingut aquí convocades en residència pel Festival Sismògraf, que oferirà un petit tast de les escenes treballades. El muntatge definitiu s'estrenarà al Festival Grec de Barcelona. Fins aleshores, la preparació de l'espectacle resultarà frenètica. Són moltes agendes a coordinar, tot un trencaclosques organitzatiu que avui convoca a la capital de la Garrotxa cinc de les vuit intèrprets. Falta, per exemple, Shantala Shivalingappa, la ballarina d'origen indi que aportarà al còctel definitiu la cadència pròpia dels balls clàssics orientals. Sí que hi són la resta de les intèrprets, la pròpia Sol Picó, la francesa d'origen africà Julie Dossavi i Minako Seki, coneixedora de les hipnòtiques tècniques del butoh japonès. L'escena conjunta que preparen a Olot les agrupa a totes. Tot comença amb un parlament de benvinguda de Minako en japonès. Picó vol incidir en el fet que cada integrant del grup pugui expressar-se en la seva llengua. No és un detall menor, l'èxit de l'espectacle està condicionat a trobar la manera de connectar la realitat femenina de les diferents cultures cridades a participar, també en la manera de ballar, diferències que ràpidament es fan presents quan descobrim Minako lligada pels cabells als tímids elements de l'escenografia, comença aleshores un seguit de torsions inquietants on la seva melena actua com a corda que la tenalla. En aquell moment Julie i la seva imponent presència escènica han conquerit el centre de la sala amb gestos d'una contundència abassegadora. La cadència i repetició del seu estil ens recorden lleugerament moviments tradicionals de la dansa africana tribal, sense festa però, s'hi percep la consistència i seriositat del tema tractat, de la reflexió que ens proposen al voltant de la feminitat global al segle XXI. Sol Picó, mentrestant, remunta de quatre grapes un improvisat camí de sorra de jardí (“em vull embrutar, acabar plena de terra”, deia quan el preparava), rodola amunt i avall fins aconseguir-ho. La combinació de totes tres sobrepassa l'originalitat, convoca l'exotisme però va més enllà. Aquí hi ha material, només cal trobar la forma i per això ara proven, assagen, investiguen amb objectes, amb bigots pintats de maquillatge, amb complements imprescindibles com les sabates de taló, controvertit símbol de la feminitat que es troba present en molts dels quadres proposats. També lluita per trobar el seu espai la música. Al fons, sota els provisionals envelats en forma d'estenedors, l'equip d'arranjaments prepara un poti-poti sonor tan particular com la barreja coreogràfica. Amb base flamenca com a punt de partida, la sonoritat en directe s'eleva per mitjà de ritmes tribals i també gràcies a les bases electròniques. Hi ha una multiplicitat d'estímuls que acompanyen en la seva justa dimensió la part de moviment. El provisional espectador de l'assaig acaba per so saber on mirar, tot convoca la nostra atenció, tot quadra, tot està amerat d'eixa exuberància mediterrània tan pròpia dels millors espectacles de Sol Picó. Després de veure tot plegat no podem fer una altra cosa que desitjar amb impaciència que arribi ja el moment de l'estrena de l'espectacle complet al Festival Grec. -- A més de la residència creativa del seu espectacle 'WeWomen', Sol Picó també estarà present en la programació del Festival Sismògraf d'Olot mitjançant una col·laboració amb la companya MIS (Moviment d'Insurrecció Sonora). La peça és el resultat d'una investigació sobre la complicitat entre la música i el moviment, la recerca d'un mètode i un llenguatge comú. Al voltant d'aquesta peça podrem veure en directe a la creadora d'Alcoi i a la també ballarina Vero Condoya. Serà demà dissabte 25 d'abril a les 12 de la nit a la Sala El Torín.
«Intuïció femenina» | Por Manuel Pérez i Muñoz
A ella li costa veure-ho, però el cas és que la feminitat i les arestes de l'encaix de les dones en la societat masclista sempre ha ha estat un tema que ha sobrevolat molts dels espectacles de Sol Picó, sobretot els del principi. A tall d'exemple, la sensualitat desarrelada de 'Bésame el cactus' o, encara més clar, aquella desconstrucció de clixés sexistes que ens brindava 'La dona manca o Barbie Superstar'. Anys després, i qui sap si a causa del cansament d'anys de combatre les dinàmiques patriarcals, l'artista alcoiana torna a posar de nou en primer pla el tema de la dona. Sol Picó assaja aquests dies a Olot, coincidint amb el Sismògraf, fragments del que serà el seu proper espectacle, 'WeWomen'. D'aquesta residència es podrà veure un petit fragment de 20 minuts demà divendres dins la programació del festival. Un nou repte en la carrera de l'artista que en aquesta ocasió no afronta en solitari. La peça, que es veurà en la seva forma definitiva durant el Festival Grec de Barcelona el 6, 7 i 8 de juliol, agafa la forma d'un espectacle col·laboratori entre diverses ballarines i coreògrafes provinents de tots els racons del planeta. Juntes volen reflexionar al voltant de l'escassa visibilitat de la dona en les diferents societats del món i, particularment, en el sector de la dansa. “Em sembla molt fort que en ple segle XXI encara tinguem que parlar d'aquest tema”, confessa Picó; “però si ho fem és perquè encara avui és molt necessari. Als últims temps no només no s'ha avançat en la igualtat entre sexes, crec que fins i tot hi ha hagut una involució. Hi ha països on encara lapiden les dones per adulteri, delicte que en els homes no és castigat”. La identitat, les barreres físiques i mentals s'exploren des de la perspectiva polièdrica que aporten cadascuna de les creadores convocades que Picó dirigeix per mitjà de la seva inesgotable energia creadora i des del seu punt de vista de dona europea. Li resulta còmode? “Evidentment, a Europa les dones estem millor considerades que a d'altres parts del món. Tanmateix, la situació està lluny de ser normal. Als països occidentals la discriminació persisteix, de forma més subtil, si vols, però perdura. I, si no, tracta de dir-me, per exemple, alguna dona que dirigisca un teatre al nostre país. No n'hi ha! I no per falta de preparació, és clar”. Després de revisar mentalment el llistat assumim que té raó. “Tampoc la dansa se salva”, conclou, “un sector on la presència de dones és molt alta i, malgrat tot, els noms reconeguts acostumen a ser d'homes”. Per parlar de tot plegat, Sol Picó atomitza el seu punt de vista gràcies a la col·laboració amb la resta de coreògrafes que formen el planter de l'espectacle. La coreògrafa francesa d'origen africà Julie Dossavi va ser la primera en sumar-s'hi. Dossavi treballa des de la seva pròpia companyia establerta a Poitiers uns espectacles de caire intimista on sempre està molt present el tema de la condició femenina i el fenomen de la doble cultura. “Negra i dona, es queixa sempre la Julie”, explica Sol, “les etiquetes que ens imposa la societat són elements amb els que hem de conviure”. L'especialista en dansa butoh Minako Seki aporta el punt de vista de la societat japonesa, avançada en el contingut però molt tradicional en les formes. “Minako prové d'una cultura on fins fa gairebé una generació la gent es casava sense cap contacte previ, per acord entre les famílies. Sembla increïble”. Finalment, Shantala Shivalingappa, reconeguda figura de la dansa tradicional índia, tanca el cercle de perspectives coreogràfiques de l'espectacle, que també es nodreix d'altres aportacions a nivell musical de Marta Robles, Adele Madau, Lina León i Virginia Rodrigo. El còctel resulta molt temptador, tant que costa el haver d'esperar fins a l'estrena al Festival Grec el el proper juliol. Demanem que ens deixin veure un assaig complert per tenir millor perspectiva i Sol Picó i la seva companyia accedeixen. Us ho explico demà.
