Un monòleg a set veus per a un sol actor és una aposta agosarada, a tot o res. Cal que sigui un bon text, primer de tot, que generi prou intriga per retenir l’atenció i reveli una història interessant i ben lligada. Aquí, Josep Maria Miró es confirma com a dramaturg multipremiat i multireconegut, ens sembli massa o massa poc rocambolesca la història presentada. Cal també un bon intèrpret a l’alçada, que en realitat n’hi ha força, però la llista es redueix quan es tracta de persones que serien capaces d’omplir platees només amb el seu nom, que també és fonamental en aquest cas. Pere Arquillué ha aportat totes dues coses, renom i talent. I en el fons encara cal una tercera peça, tot i sovint quedar-se a l’ombra. Una figura que prengui el material i el transformi, amb sentit i perspectiva, en un espectacle. Segurament sense la proposta sòbria i minimalista de direcció de Xavier Albertí, l’espectacle no hauria estat l’èxit que l’ha portat a obrir temporada del Teatre Romea després d’un any de bolos i premis per Catalunya.

El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc podria ser gairebé un pòdcast, perquè l’escenari, completament a l’ombra, s’omple únicament amb la veu d’Arquillué sota un gran focus cegador, que sembla que s’arrossegui fins a les orelles del públic i el mantingui rígid al seient. La proposta, continguda i captivadora, cedeix tot l’espai a una veu neta, sense cap distracció en forma de vestuari, de caracterització, d’escenografia o cap gest ni dramatisme. Per molt que semblés el contrari, només així, en l’era dels espectadors i espectadores embriagades del true crime, un tètric i incòmode monòleg de secrets i assassinats se sosté en un teatre. L’espectacle, per tant, exigeix el màxim de l’intèrpret, i a la vegada li cedeix el privilegi d’esdevenir, gràcies a treball i prodigi a parts iguals, l’estrella de la temporada passada.

Es nota que El cos més bonic… ha complert amb el que s’esperava i s’ha pogut veure moltes vegades, perquè arriba al Romea rodó, tancat, i segur. Passada l’hora i mitja, quan torna a regnar el silenci al teatre després d’una proposta sonora dissonant de pell de gallina, quan la llum omple la sala altra vegada, l’hipnòtic efecte s’acaba i el públic esclata en un aplaudiment, atònit d’assimilar que el que ha vist sigui possible. Es respira admiració per la manera com unes mínimes pinzellades corporals i les possibilitats i textures de la veu permeten seguir una història amb constants canvis de personatges i salts temporals. Sens dubte, calia haver-hi anat.