L’ombra és allargada. La de l’actor Pere Arquillué, vull dir. S’allarga sobre el feix de lluna de l’escenari en un efecte del disseny d’il·luminació com si fos una extensió del seu cos. L’ambientació és tenebrosa. Perquè la història també és tenebrosa. I el protagonista hi és dempeus, immòbil, a punt per clonar-se durant gairebé dues hores ininterrompudes en almenys set veus de set personatges: el noi de 17 anys aparegut mort i mutilat en un racó de bosc, la seva mare, el seu pare mort anys abans, la seva mestra d’institut, un dels amics, el propietari del taller de serrar fusta, el transvestit que fuig…

Els espectadors no els veuran mai físicament, però sí que els aniran creant en la imaginació gràcies només a la força de la paraula, a com es diu que vesteixen, a com es diu de quina manera es mouen, a com es diu de quina manera pensen, a la manera de dir-ho, al gest, a la flexió, a l’entonació, al registre, a les modulacions, als alts i baixos, als moments més aguts i als moments més greus, als silencis, a la invisible lletra menuda del text que hi és i no es nota i que sembla que llisqui entre punts suspensius.

Si qui parla és, com passa aquí, una ànima en pena, la força encara és més punyent. Si el paisatge que s’imagina és rural, la imaginació agafa aires de gènere negre de novel·la o sèrie nòrdica. O potser també d’aquell «Dogville» que encara ressona avui com un guió inquietant. Si els fets són tràgics, la manera de donar-los a conèixer toca de puntetes amb el registre de veu greu de la sèrie «Crims» sense que segurament l’autor Josep Maria Miró (Prat de Lluçanès, 1977) ni tan sols hi hagi pensat o potser ni n’hagi escoltat o vist cap episodi. Hi ha moments en la creació artística d’una època que s’estableixen coincidències inexplicables més atribuïbles a l’airada dels temps que no pas a una connexió real entre elles.

L’autor en aquest, no goso dir monòleg perquè tot ell és una obra sencera, fuig de l’ambient urbà per emboscar-se en la ruralitat. Fa el camí a la inversa de la terra baixa a la terra alta. Potser per qüestionar també que no només a la terra baixa es cova la maldat sinó que sovint es troba en els indrets més idíl·lics de la natura. En això, no només recorda una de les tradicions del teatre català clàssic sinó que, com deia, s’acosta a una de les lleis establertes pel gènere negre nòrdic.

El feix de lluna del focus es llangueix. L’ombra de l’actor deixa d’allargassar-se. El vermell encès s’ha anat fent present al fons de la cambra fosca. El trio format per l’autor, l’actor i el director s’ha fusionat en un de sol. El trio també podria ser autor, actriu o directora. Temps a venir. El repte és immmens. Josep Maria Miró, Pere Arquillué i Xavier Albertí l’han posat a l’abast de qui vulgui córrer el risc novament i deixar-se amarar per una de les peces de teatre simfònic que, si la trilogia de l’Epifania promesa per l’autor es compleix, es pot convertir en un tríptic teatral antològic. (…)