Xavier Albertí, puntualment, fa alguna aproximació a l’escena despullada. A donar tot el pes a la paraula dita. Ja va meravellar Carme Sansa amb el Vostè ja ho entendrà (Tantarantana, 2012). Ara, el director repeteix l’operació amb un text, cosit intuïtivament, a partir de cinc veus, que relaten un crim. Uns monòlegs interiors, a vegades dialogats, però escrit en primer persona del singular i en present que traslladen al públic a una sòrdida estampa d’un poblet idil·lic, aparentment. Josep Maria Miró esciu un trencaclosques imperfecte perquè les versions del que es va viure en aquest poble (una mena de Dogville a la catalana) amague allò que fa vergonya explicar i exagera allò que enorgulleix el protagonista. La víctima és el noi i, en certa manera, la veritat (sí és que n’hi ha una, de certesa inequívoca).

Pere Arquillué torna a fer una interpretació absoluta. Sense quasi moure els braços i arrossegant algun cop les cames. Hi ha la desesperació de Blasted. I també la sensació d’implacable de Primer amor (Grec 2010/Villarroel, 2013)

Sense més recurs que un focus i alguna ànima que emergeix, mica en mica, en un quadre tridimensional, en què les ombres de la roba fa uns plecs que evoquen a una pintura flamenca, a un retrat íntim familiar, amb una perspectiva (novament) enganyosa. L’obra destil·la, gota a gota, records i percepcions. Parla el cos (Albert), la mare, la drectora de l’escoa., l’amo de la serradora i un transvestit de mitjana edat, que fuig abans que en sigui la príncipal sospitosa.

Miró, que inicia una trilogia ambiciosa amb aquest muntatge, aborda de forma molt diferent les seves denúncies. En comptes de plantejar una situació, que es va contaminant i que ensenya la podridura moral de la societat, ara fa un tall precís, amb un estilet que injecta un contrast per comprovar la deshumanització en el segle XXI. Incideix en els buits, en els espais no explicats, tal i com va idear Harold Pinter i ha practicat Lluïsa Cunillé (El jardí). L’autor essencialitza els seus temes a partir de cinc veus. Arquilué i Albertí han anat bastint el caràcter d’aquests personatges nomes amb el posat físic (mans a les butxaques, punys tancats, braços caiguts) i uns quasi imperceptibles ritmes de veu. És evident veure-hi un paral·llisme en Els homes i els dies, que amb direcció de Xavier Albertí i adaptació de’n Miró, aquests dies ha ocupat la Sala Gran del TNC: la contenció i el discurs en primera persona (però des d’una sola veu, la de David Vilaseca) hi coincideixen. En la ficció hi ha un quadre que superposa mirades; en el dietari, idees que projecten connexions i obres artístiques d’altri.

En aquest món de Josep Maria Miró hi afloren, novament temes recurrents com la sexualitat censurada (Gang bang), les soledats, la consciència i el record (L’habitació blanca), la desorientació de la joventut (Nerium park, Temps salvatge), la sobreprotecció social (El principi d’Arquimedes) i la sensació de pertinença d’un lloc a partir del rastre d’un fill (Olvidémonos de ser turistas). La peça aclapara i alhora redimeix. Perquè és la veu d’Eliseu la que tanca el quadre i prova de reconsatruir un record més plàcid, menys tortuós. guareix les ferides amb el plor i provant que el temps s’aturi en els moments íntims de felicitats absoluta. Per molt que aquesta marca a la pell, impliqui posteriorment una desaprovació social, siguji en el menjador de casa, en el dorm itori, o en la plaça pública al davant de l’Església del poble. Mirant de retratar l’espontaneïtat de l’Albert, es destapen les foscors de’n Ramis: una por malaltissa a fer mal allò que estimes.