Pocs actors com el de Matadepera poden donar vida a un text com aquest. No tant per l’agosarament de la història, que ho és, sinó per la interpretació, una de les millors d’una dilatada i exitosa carrera.

Es la de Josep María Miró una història crua, com les que li agrada fer, fosca, com ara “Nerium Park”, tensa, on sembla que no passi res però passa de tot, absolutament inquietant…vaja que si Miró arriba a retrobar.se amb “Crónicas de un pueblo”, aquella coneguda sèrie televisiva dels anys 70, segur que l’esmicola. O amb “Verano azul”, ves a saber!

Així, la idíl.lica imatge d’un poble que podem tenir els impenitents urbanites es queda aquí en un absolut miratge….un poble bell, això si, rodejat de natura i on hi ha de tot i tots es coneixen. I no tot són banals xafarderies sinó es descobreixen els episodis més foscos que passen per insatisfaccions, frustracions, adulteris, violacions, suicidis, l’enigmàtic “racó de les sirenes” i que culminen en un assassinat, l’inici de l’obra. Vaja, que més que “Cronicas de pueblo”, allò és un autèntic “Twin Peaks”.

I en aquesta ocasió, comptes de convertir.ho en un retrat coral i morbòs, com podria succeïr a “Temps salvatge”, Miró i Albertí han optat per un escenari nu, fosc, tan sols il.luminat per un focus, i un personatge que interpreta set arquetips diferents d’aquesta convulsa comunitat i que comencen per la víctima, l’Albert.

Així, en hora i mitja intensa, Arquillué va desgranant, a través dels personatges, les causes del fatal desenllaç, amb un mèrit especial dins els mèrits: pràcticament sense moure’s, sense gesticular, però poc a poc canviant els registres, i sense cap histrionisme ni gairebé cap pujada de to. I en canvi, absolutament admirable, en un to vinculant que ens atrapa i ens arrossega fins a la fi, en el que és una de les millors interpretacions d’una temporada teatral discutible.

El que fa Arquillué en aquest relat sobre culpabilitats i redempcions, on ningú no surt ben parat, és teatre en estat pur, pocs com ell són capaços de fer.ho. Una master piece trencada únicament i de forma lamentable per una cinquena de telèfons mòbils que van sonar durant la representació i que poden arribar a desorientar aquest exercici màxim de concentració i de transmissió de sentiments envers el públic.

I en aquest sentit, el so dels telèfons, no n’aprendrem mai? Què fa la gent contestant missatges durant la funció? O deixant que soni el mòbil sense apagar.lo? Sembla que no n’aprendrem mai, quina falta de respecte!