L’idil·li entre
la Perla 29 i el teatre (i el cinema) italià continua. A la Bibliteca de Catalunya hem vist Fellini, hem vist, de
Filippo, hem vist Scola… Ara li toca el torn a Goldoni amb la seva cèlebre locandiera, que Pau Carrió ens apropa
als anys 60. Estem davant d’una història
innocent: l’amor de
dos tipus, un noble presumit
vingut a menys i garrepa i un repel·lent i generosíssim nou ric, per Mirandolina, l’hostalera d’on s’allotgen els
dos homes. L’arribada
d’un tercer home, que no suporta les dones, alterarà la pau controlada de l’hostal i posarà
sobre la taula qüestions molt menys innocents.

Etem davant d’una història divertida molt
ben conduïda. Tot un joc de complicitats
ben administrades: entre el cuiner i el cambrer, entre les actrius i els hostes, entre Mirandolina i
Fabrizio… i entre tothom i el públic, que se sent com si fos un convidat més
a la trattoria de la pensió (no només per
cruspir-se un perol de macarrons a la mitja part).

Només entrar a la sala, els
espectadors seuen a taula, com ho faria qualsevol hoste de la posada. I ja queda atrapat en una
teranyina amb dosis de cançons, d’instruments, de diàlegs àgils i punyents
sense passar-se de frenada en les interpretacions: la cursileria del marquès, les aparences del senyor Albafiorita,
els turments del cambrer, les intencions de la Mirandolina, la convicció de Ripafratta
o l’alegria de les actrius que
irrompen a l’hostal es contenen en el límit d’una exageració que acabaria amb el personatge i
amb l’obra.

Els intèrprets
tenen per la mà els seus personatges fins a fer-los totalment seus, de manera
que no els abandonen
en cap moment, ni tan sols quan travessen la (inexistent) quarta paret i
passegen entre el públic, canten, toquen el violí, el clarinet, la guitarra.
Estem davant d’un grup d’actors polivalents amb els quals es pot plantejar una
obra tan rica en matisos com aquesta. Fan que anem a la Biblioteca a passar
una estona agradable i gaudir de bon teatre clàssic amb aires actuals i amb una complicitat d’allò més original.