Algun dia es reconeixerà que Carlo Goldoni
és, va ser, un dels grans dramaturgs europeus. Potser per l’aparent
lleugeresa dels seus textos, basats en molta part en la tradició dels
personatges de la Commedia dell’Arte,
nascuda a Itàlia, i que ha influït en el teatre contemporani per la
seva frescor i capacitat de retratar els vicis i virtuts humanes, en
tant que socials. És una apreciació personal, però per a mi mereix un
lloc entre els creadors d’obres teatrals que fan servir l’humor per a
esquarterar la realitat a través de trames que funcionen, i com, damunt
de l’escenari.

És aquest un dels textos no tant coneguts, de títol original La Locandiera,
que ens presenta (a mitjans del segle XVIII!) una dona independent,
propietària d’un negoci, i que tampoc està maldant perquè aparegui
l’home de la seva vida ‘perquè la completi’, com diria algú. Només la
gran modernitat del plantejament ja és per a treure’s el barret. Tres
arquetipus d’homes, que s’hostatgen al seu establiment, com abelles que
ensumen la mel, la pretenen de diverses maneres, com diversos són ells
mateixos: un noble orgullós, d’aquells que ja es veu que molta dignitat i
ni un ral (a la manera dels hijos d’algo
espanyols, de fet és l’únic que parla aquesta llengua), acostumat que
les dones caiguin als seus peus per les seves aparences; un comerciant
enriquit que no repara en despeses per a regalar-la i -encara que no es
digui- comprar-la, amb l’esperança que el matrimoni sigui una gàbia d’or
d’on no vulgui sortir; i finalment un escriptor que es pensa que en sap
més que ningú de la naturalesa femenina, i que tramarà un pla per
atraure-la cap a ell fent veure ostensiblement que la ignora. I tot
això, sense oblidar el patiment resignat del seu empleat, també atrapat
en el seu encís, que espera d’ella que valori la seva fidelitat i
sincera inclinació. I si això era poc, l’aparició de dues actrius que es
diverteixen fent-se passar per grans senyores, acaba d’embolicar-ho tot
plegat.

La peça compta amb molts bons actors i actrius que projecten
perfectament la veu a banda i banda de la sala de la Biblioteca de
Catalunya on es representa, amb un públic que els envolta, assegut en
taules de l’hostal de la Mirandolina. També amb una direcció solvent,
una posada en escena força fresca i interessant i algunes sorpreses en
l’entreacte, que tots els intèrprets amenitzen, sense excepció, tocant
algun instrument i/o cantant cançons d’un clar regust italià. Ah, i
alguna ‘regustosa’ sorpresa més que aquí no dic.

La clau interpretativa és digna d’una commedia dell’Arte sense
màscares, però també del gran talent amb què els actors i actrius (jo em
quedo amb la Laura Aubets, potentíssima protagonista) li donen un
aspecte de naturalitat escènica. Tret potser d’alguns moments del llarg
desenllaç, en la segona part, que tot i que cal exagerar, potser en
algun moment resulta un pèl histriònic, però que en conjunt fa les
delícies del públic assistent, que gaudeix els embolics amorosos, i una
no dissimulada guerra de sexes (insisteixo, de mitjans del segle XVIII)
on la feminitat d’una dona jove però plenament mestressa de sí mateixa,
regna al seu hostal. Però que també és humana i feble… qui no!

Molt recomanable, doncs, aquesta petita delícia d’un teatre per a tothom.