A propòsit de la presentació de Els Ferèstecs, un company va demanar
a Lluís Pasqual de descriure Goldoni: “És l’alegria de viure!”, va contestar,
rotundament convençut i sense que calgués dir més. La frase em va tornar al cap
força vegades mentre veia L’Hostalera, asseguda còmodament en una preciosa taula parada amb
estovalles de quadrets, captivada per la
Mirandolina i els seus admiradors a dos pams de mi. Em disculpareu de fer tan
tard aquesta crítica (les representacions són a punt d’acabar), però jo estava
fora de servei. Em consola que ha estat tan difícil trobar taula que ni s’ha notat. A veure si convencem La Perla per a una segona temporada!

L’espectacle és tota una experiència. Fem un viatge a Itàlia
tot just travessant la porta d’entrada. Abans de començar, Jordi Oriol, músic, poeta, actor,
director… ens dóna la benvinguda en italià, amb el seu saxo, acompanyat pel també polifacètic Maître Marc Serra i la guitarra. Som a la terrasseta de l’Hostal en què s’ha convertit la
Biblioteca de Catalunya, plena de taules de diferent alçada repartides per tota la sala i, en certa manera, formem part de l’espectacle.  A cada taula, l’ampolla de vi i gots.  

Engega l’acció i anem
coneixent la resta dels protagonistes. La Laura Aubert (Mirandolina, la
mestressa), que també va participar a Els Ferèstecs, interpreta magistralment el
seu personatge desbordant, que canta -en diversos idiomes!-, sedueix  i ens delecta amb el seu violí; David
Verdaguer, l’únic que, al principi, no cau rendit als seus peus està
divertidíssim, magistral… Com Marc Rodríguez, un molt simpàtic i molt àgil admirador; o Javier Beltrán,
un altre admirador en un registre singular, molt diferent  al que ens té acostumats;  o Jordi Oriol, l’admirador amb punts
que treballa a l’Hostal…  L’Alba Pujol i la
Júlia Barceló (també amb un registre molt diferent), interpreten dues actrius
plenes de vida i de ganes de jugar. Tots els personatges són potents i estan
molt ben dibuixats. A la mitja part, sense que  deixin de tocar música -tots toquen
instruments-, ens serveixen uns cassola de macarrons -boníssims, per cert- a
cada taula.

No cal parlar de l’argument. És un conte amb happy end que
Goldoni i, en aquesta ocasió, Pau Carrió com a director, converteixen en una obra d’art, tan popular com entranyable. Una festa que compartim tots i que et fa veure l’espectacle tota l’estona amb el somriure
posat, per sortir amb aquell bon rotllo Goldoni que deia Pasqual. 

Encara queda una setmaneta.  Proveu-ho! O del contrari, per passar una nit com aquesta cal anar a Itàlia… i trobar-la! O esperar que tornin…