El mestre Goldoni és
sempre un encert:  àgil, amable i amb un
toc d’acidesa. L’hostalera (La locandiera, 1753) és -un cop superat
l’esquematisme dels personatges de la commedia dell’arte- un cant al seny
popular i la construcció d’un personatge femení de marcada personalitat. Però a
la Biblioteca de Catalunya hi ha encara més. Hi ha un salt temporal que la fa
caure dempeus a la dècada de 1950; i la fonda Mirandolina es converteix en una
trattoria/locanda a una Toscana de frescor i aroma primaveral. Amb un somriure
als llavis ens asseiem a taula, parada amb estovalles a quadres, disposats a
gaudir de l’àpat, i el beatífic somriure perdurarà més enllà de la funció. Els
de la Biblioteca són uns excel·lents amfitrions que a més de servir-nos una
bona comèdia ens transmeten el gust per les coses més senzilles: la música, un
got de vi, un plat de macarrons ben cuinats (ara en diem rigatoni) i la bona
companyia. I del que era i és una comèdia ben traduïda, adaptada i dirigida,
amb uns intèrprets que van més enllà de l’eficàcia per tocar a estones l’estat
de gràcia, en fan una autèntica comunió que apel·la directament al sentit
social i socialitzador del teatre. No descobrirem ara la bis còmica de Laura
Aubet -absolutament brillant!- ni les seves dots com a intèrpret musical,
Mirandolina no fa altra cosa que confirmar-la en el firmament més rutilant del
teatre català. No oblidem però que està envoltada d’un poderosíssim elenc capaços
de contagiar-nos una mena de pessigolleig a l’estómac que només sentim en rares
ocasions.