Hi ha experiències teatrals que s’han de viure, com a mínim, una vegada a la vida. Aquesta nova versió de «L’hostalera» n’és una. Per tant, com si fos una pizzeria italiana estil Bulli, val més córrer amb temps a demanar taula —mai més ben dit— per a alguna de les funcions que la companyia de La Perla 29 té previstes aquest hivern a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, menys nau i menys gòtica que mai.

L’últim Goldoni de «L’hostalera» que em ve a la memòria data de vint-i-dos anys enrere, el 1995. Aleshores, Sergi Belbel ja es va descarar en alguna de les escenes més frívoles. I hi van brillar Laura Conejero i Jordi Boixaderas en els papers de l’hostalera Mirandolina i el cavaller de Ripafratta, que ara representen Laura Aubert i David Verdaguer.

El salt de concepció és notable. El dramaturg i director Pau Carrió (Barcelona, 1981) l’ha ambientat a la Itàlia de mitjan segle passat. Flaire, doncs, dels cinquanta i seixanta, color, vestuari, perruqueria, la trattoria de l’hostal, els tendals al voltant de les voltes gòtiques, les persianes de canya verda menjades pel sol, els sifons antics, la mànega antiincendis, les tauletes amb tovalles de quadres —no només a l’escenari sinó a tota la platea, plena de tauletes de 6 comensals que s’integren a l’hostal—, la pasta, el ragú que ja es va cuinar a «Dissabte, diumenge, dilluns», d’Eduardo de Filippo, també amb Sergi Belbel, al Teatre Nacional de Catalunya, i les cassoles de macarrons amb verduretes, plat calent, i el vi negre o aigua de gerra de la mitja part (gentilesa de la casa i dels fogons del restaurant Gat Blau del carrer Comte Borrell, 122), amb cafè-concert de propina.

Flaire de neorealisme italià, del cinema que ha captivat La Perla 29 en les últimes propostes. Flaire també de Marcello Mastroianni —atenció a la fugaç escena de David Verdaguer declarant-se a Laura Aubert!—, un Mastroianni que ja es va sentir amb plenitud en una de les últimes creacions de La Perla 29, la d’«Una giornata particolare» (Pablo Derqui i Clara Segura), basada en la pel·lícula d’Ettore Scola. I una suggerent selecció musical popular italiana que posa a prova tots i cadascun dels intèrprets amb algun dels instruments i la veu: el piano, la guitarra, el clarinet, el violí… Aviat caldrà començar a parlar de l’actor/actriu-orquestra, de la mateixa manera que abans es parlava de l’home-orquestra. Tanta multidisciplinaritat i tan bones i diverses aptituds enriqueixen el panorama escènic. (…)

Després d’aquesta versió de «L’hostalera» —i no sé si passaran vint-i-dos anys més com han passat des de l’última de Sergi Belbel— serà ben difícil tornar al Goldoni del segle XVIII tal com ell el va concebre. Millor, doncs, no deixar passar per alt l’ocasió i omplir cada funció les taules parades de La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya. (…)