Tenir un
fill pot ser meravellós i terrorífic alhora. Hi ha qui no s’ho pensa prou, hi
ha qui s’ho pensa massa, hi ha qui es prepara per pensar-ho i pensa que encara no
ha arribat el moment de pensar-hi.

Il·lusió,
dubtes, inseguretat… Amb un llenguatge fresc i molt real, assistim al Dragon
Khan d’emocions que viu una parella en trobar-se davant la idea de concebre un
fill en el moment actual de crisi global (econòmica, ambiental, etc.). La
història agafa altes cotes de velocitat i, si remotament no és durant el viatge
complet, recull el públic en algun tram o altre del recorregut. Un cop a bord, res
pot aturar la connexió que se sent amb aquesta parella i tot el que els passa.

El
dramaturg Duncan Macmillan havia plantejat l’espectacle despullat de qualsevol
escenografia per centrar tot el pes del text en la interpretació dels actors. La
decisió de la directora, Marilia Samper, de presentar-ho al voltant d’un llit
és d’aplaudir. Cap altre moble hauria servit millor a l’acció. Però això no
treu ni un punt de vàlua a l’excel·lent treball de Carlota Olcina i Pau Roca,
capaços de canviar amb naturalitat d’escena i registre amb un simple gir
corporal. Una agilitat, d’altra banda, imprescindible, ja que és intrínseca a
Pulmons.

Tot i la
serietat de la trama, l’obra regala situacions còmiques, tendres, i fins i tot
oníriques, que culminen la complicitat amb el públic i una magnífica producció.