Un llit, una parella jove que hi dóna voltes i res més. No fan falta més artificis en un espectacle si la història és bona i la direcció també. Per mi, és una de les millors obres del 2014. Ho és perquè la pots recomanar sense matisos a qualsevol amb la tranquil·litat de saber que li agradarà (i això no passa gaire). Ho és perquè et fa riure sorollosament però també et commou fins que se t’escapa una llàgrima per la cua de l’ull… 

En essència, Pulmons és amor. (…) A Pulmons hi ha amor de veritat: hi ha tendresa, complicitat, pessigades al cul, passió i també descuits i discussions. Sorprèn trobar-se una història de parella al teatre que no sigui tempestuosa o de maltractament. Sorprèn i s’agraeix perquè és teatre de vida, d’aquell que et va impregnant a poc a poc fins que oblides que ets a una butaca i et crea la il·lusió que els que són a escena són els teus amics o, fins i tot, tu mateix. Si això passa, és que ha aparegut la suspensió voluntària de la incredulitat i llavors un llit d’Ikea ja pot ser un cotxe, una botiga o el que faci falta.

El bon teatre funciona així. Et topes amb un univers que et captiva tant, que et deixes enganyar per les ganes de sentir. A Pulmons jugues i t’enganyen i tu els ho permets. El mèrit el té la parella protagonista: Pau Roca i Carlota Olcina. (…) Davant teu et planten un mirall que es mou i sent encara que tu estiguis petrificat a la platea. 

I, llavors, la promesa de plaer amb la que havies entrat a la sala es compleix i tornes a casa reconciliat amb la vida i el teatre, que, en alguns casos… són el mateix.