Pulmons és una de les sorpreses de la temporada. Fresca, natural, rabiosament divertida i per damunt de tot intel·ligent. Fresca perquè Duncan Macmillan s’apropa d’una manera diferent, sense tòpics ni prejudicis, a un dels temes més mastegats de la història de la ficció -l’amor-. Natural perquè Marilia Samper, Carlota Olcina i Pau Roca han aconseguit impregnar de veritat l’escena convertint, així, el públic en vouyer. I, per damunt de tot, intel·ligent perquè tenir fills només és el detonant. Un text que interpel·la a l’espectador fent-lo reflexionar sobre una generació que disposa de tanta informació que es bloqueja i oblida l’essencial. Sabem que cal reciclar, que no es bo desplaçar-nos en cotxe, que es millor la bicicleta, que hem de llegir i veure pel·lícules en versió original i que estem conduint al planeta Terra cap a la destrucció. Però sobre nosaltres, què sabem? Quina és la base de les nostres relacions?

Després del Si existeix, encara no ho he trobat els Sixto Paz han tornat a la Sala Beckett amb una obra d’aparent senzillesa que el propi Macmillan defineix com “la història d’una conversa”. Una parella que inesperadament,són a Ikea fent cua per pagar, es troba discutint si haurien de començar a intentar tenir fills. Això, però, no és més que el detonant que farà aflorar els conflictes i les pors entre ells dos, obligant-nos, així, a reflexionar sobre els valors, la responsabilitat amb el món i l’ADN de les nostres relacions. La conversa evoluciona, els diàlegs flueixen de manera natural i a un ritme trepidant. Una agilitat que, amb precisió i habilitat, Marilia Samper ha sabut potenciar a través d’una encertada posada en escena gairebé coreogràfica. 

El text de Macmillan no té acotacions però sí unes instruccions sobre com s’hauria de representar: sense escenografia (Samper, però, ha afegit un llit), ni artifici; que el veritable motor siguin els personatges. Una parella sense nom, universal, totalment recognoscible pels espectadors i, aquí, fantàsticament interpretada per Pau Roca i Carlota Olcina. És ella, sobretot, qui porta el pes de l’obra amb una estupenda vis còmica poc explotada. La química entre els dos actors es palpa de tal manera que, com deia la pròpia Olcina, Pulmons es converteix en “un tros de vida” que els espectadors observem pel forat del pany. A estones divertida, a estones trista, sempre real.