Ser o no ser… pare i mare! Aquesta és la qüestió, que diria aquell. Però aquí, “aquell” és Duncan Macmillan (1980), jove autor anglès, establert a Londres, que esporga una qüestió tan universal com eterna i que ho fa amb uns recursos teatrals mínims que exigeixen tota l’energia dels dos protagonistes: ell i ella, una parella jove, contemporània, que es planteja el seu futur.

Bona gent, diuen. Gent Eco. Gent Triple A***. Gent anticontaminació. Gent capaç de plantar un bosc, si cal, per salvar el món. Però gent també que es debat entre la responsablitat de portar al món un altre ésser, diuen, responsable de recarregar el planeta amb milers de partícules de diòxid de carboni (CO2) o proveir la humanitat d’un altre responsable com ells per mantenir l’esperit de la bona gent. 

Darrere d’un text d’aparença senzilla i costumista, hi ha una bona dosi d’ironia que qualla molt bé en els espectadors d’avui en dia, amants de veure’s reflectits a l’escenari o la pantalla. Per això, sense que s’interpreti com a pejoratiu, ‘Pulmons’ és un espectacle, sobretot, generacional. Per això, l’autor, els dos intèrprets i també la directora, aquesta amb uns anys d’avantatge, formen part de la generació dels vuitanta. I és igualment en espectadors d’aquesta generació que la trama enganxa més, sense que s’hagi de descartar que també en els que han superat l’edat pont de la criança hi trobin alguns dels plantejaments que s’han fet en algun moment de joves. (…)