Els actors i directors, i també els crítics, sostenen/sostenim, sovint que un dels grans valors del teatre –indubtablement el principal, de fet– és el de ser un mirall de la vida capaç de reflectir damunt l’escenari emocions, situacions i peripècies a través de les quals els espectadors es poden reconèixer. Pulmons, l’espectacle que acaba d’estrenar la prometedora Sixto Paz Produccions, va fins i tot més enllà d’això. Pel text de Duncan Macmillan, per la direcció de Marilia Samper, però sobretot per la forma com Pau Roca i Carlota Olcina basteixen els respectius personatges, la proposta transcendeix el mirall. És un autèntic tros de vida posat damunt l’escenari i només convencions com els salts d’espai i de temps ens recorden que, efectivament, estem en el terreny de la ficció.

Argumentalment, Pulmons és un tractat de com un fill et canvia la vida fins i tot abans d’arribar. Un home i una dona, una parella (no calen noms perquè podríem ser qualsevol) es plantegen si ha arribat el moment de tenir descendència. I a partir d’aquest moment el seu sistema de valors, la seva relació, ells mateixos, arriben a això tant modern que anomenem un ‘punt de no retorn’. La seva existència passa a bascular damunt d’aquesta idea, encara que només sigui això, una idea. Naturalment, durant els 90 minuts llargs que dura l’espectacle passen moltes altres coses, però no cal explicar-les: si teniu fills, us ho heu plantejat o, fins i tot, si no en voleu tenir, us les podeu imaginar perquè les heu viscut en primera, segona o tercera persona. 

Un text extremadament empàtic i amb prou força per tirar per si sol però que, afortunadament, el trio Samper-Roca-Olcina porta a un estadi imbatible. Samper encerta en apostar pels actors i per l’espai. I encara que sigui fent de la necessitat virtut, la directora treu un gran rendiment de la proximitat dels espectadors i les reduïdes dimensions de la Sala Beckett per confegir un espectacle minimalista en el qual gairebé tot passa per la interpretació. I Roca i Olcina simplement estan en estat de gràcia i és un autèntic plaer veure les seves interpretacions. Ella té un excel·lent monòleg en els compassos principals del muntatge després del qual ja no es treu el públic de la butxaca i ell respon amb un treball d’una qualitat sense pal·liatius. Les seves creacions són tant completes que, de fet, no es por parlar d’ells com dos personatges sinó més aviat com d’un de sol. Cosa que tractant-se d’un espectacle protagonitzat per una parella és el màxim que es pot demanar.